Soroll, massificació, festa i acampada: els macrofestivals no faciliten gaudir de la qualitat d’un directe i acumulen moltes propostes musicals diferents en poc temps i espai. En canvi, hi ha petits festivals i cicles que s’escampen pel territori dels Països Catalans i proposen un model oposat en molts sentits, basat en la qualitat musical o la generació de comunitat. Quin paper tenen els diners públics a l’hora de promoure un model o un altre?
“El problemàtic dels macrofestivals és la mida: d’una banda per al públic, que ha de triar entre molts festivals i grups amb escenaris que estan a prop”, argumenta Nando Cruz, periodista cultural i autor del llibre ‘Macrofestivales, el agujero negro de la música’, “i de l’altra banda, el volum que cal és enorme i impacta en el veïnat. I alhora, han de trepitjar colls d’altres programadors perquè no aconsegueixin els grups”, afegeix.
El model hegemònic, el més habitual al llarg del territori, és de festivals que generen una gran concentració de públic en molt poc temps i espai. Als impactes directes, tant per al públic com per al territori, descrits per Cruz, s’hi sumen múltiples impactes indirectes com la concentració de capital i recursos.
El cantant Cesk Freixas hi coincideix: “Que tot passi en molt poc espai i temps pot generar molta precarietat, impacte ambiental i petjada”
“Amb el pressupost d’un festival podries generar programació d’una comarca o una ciutat durant un any”, exemplifica Freixas. Cruz ho reitera: “voler aconseguir l’artista de moda a la teva festa major obliga a fer que l’ajuntament destini el 80% dels recursos que té per a tot l’any per programar cultura”.
Alguns festivals problematitzen aquestes dinàmiques i s’ofereixen com a alternativa, amb propostes radicalment diferents, tant pel que fa a estructura com al format. La Terrasseta (Tarragona) és un festival feminista de música independent, cinema i arts de carrer (sobretot, circ contemporani i cinema a la fresca) que es fa al setembre. És feminista perquè “el 70% de la programació és feta per dones o identitats de gènere dissidents i feminista, i el 100% de l’equip gestor som dones o identitats de gènere dissident”, com explica la seva directora, Aida Bañeres. A més, també ho és per les cures: “hem anat decreixent els dies que dura el festival, per mirar les nostres necessitats, i posar la vida; nostra, de les veïnes i l’entorn, al centre”. Per tant, aquesta mirada feminista també acaba generant un impacte positiu en el territori.
El diàleg amb l’entorn també és el que caracteritza festivals com SomRiu o Càntut. SomRiu, de la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat, produït per l’associació Senyal Wow! Col·lectiu cultural per a un escenari transversal, és un cicle que programa 14 festivals entre juny i setembre en cada un dels pobles que formen la Mancomunitat (en dues comarques que tenen la capital a Alcoi i a Cocentaina), que en molts casos tenen pocs centenars d’habitants.
Lídia Vila, una de les seves impulsores, explica que van voler fer propostes musicals de qualitat en espais públics que estan molt desaprofitats: els safarejos. “Els llavadors són espais que en el passat havien estat molt concorreguts, eren espais de trobada. Alhora, són molt característics de la nostra zona: tots els pobles en tenen un o l’han tingut i molts els estan recuperant”. Una altra característica del SomRiu és que porta artistes de primer nivell com Anna Andreu, Maria Jaume o Lorena Álvarez a pobles molt petits en format acústic, “donant accés a directes de qualitat en territoris on d’altra manera serien poc accessibles sense anar a la capital”, explica Vila.
L’enxarxament amb la comunitat també caracteritzen el Càntut (Cassà de la Selva, Gironès), que és un projecte musical de la cançó de tradició oral. És un festival que es fa a la tardor, però no només: de fet, parteix d’un arxiu digital de cançons ‘dels avis’ al qual Jaume Arnella va proposar donar vida. Francesc Viladiu, d’Alter Sinergies, empresa de Banyoles que impulsa el Càntut, explica que un dels objectius dialogar amb totes les entitats locals, “de la Creu Roja al club de futbol”, i també es vinculen amb projectes socials com el Mas Casadevall (un centre d’autisme) o la cooperativa de iogurts La Fageda.
A més de la implantació social, són propostes que també es basen en la idea de no substituir la programació musical existent: “Aquí ja hi ha una programació molt variada i molt rica durant tot l’any i la volem complementar”, diu Viladiu. Amb una idea similar, els pobles que formen part de la Mancomunitat de l’Alcoià i el Comtat va proposar que es fessin els concerts fora de la programació de les festes de cada poble: “d’aquesta manera, aprofitem els moments en què els pobles no tenen actes culturals”, apunta Vila.
Festes majors que són festivals
“Les festes majors es converteixen en festivals camuflats”: Nando Cruz explica com el marc general és radicalment diferent del de SomRiu, ja que especialment en poblacions més grans i amb més recursos.
“Els ajuntaments comencen a competir entre ells per a veure qui té els millors grups. I el que fan moltes vegades és distorsionar el mercat”, afegeix Nando Cruz.
La capacitat econòmica dels ajuntaments els permet pagar el caixet elevadíssim de molts artistes, i això genera al seu temps una dinàmica que fa que s’inflin aquests caixets. “El sector privat ha encomanat la seva manera de funcionar al sector públic i ha segrestat un pressupost que hauria d’anar destinat a assegurar drets de pluralitat musical i drets laborals”, en paraules de Freixas.
La dinàmica resultant és “l’especulació econòmica en preus i caixets”, com explica el cantautor, que ho va denunciar en un fil a X. “La convivència d'aquestes propostes amb les propostes musicals més petites o mitjanes, és pràcticament impossible, perquè la lògica de la cultura de festivals és demanar constantment rebaixes en els caixets més baixos”, considera l’artista.
A més, tant Freixas com Cruz problematitzen el fet que unes poques empreses, que actuen de management, drets d’autor, publicitat, etc., tenen l’oligopoli a tot el país. “Els músics tenim responsabilitat de denunciar aquest funcionament irregular que a vegades freguen la il·legalitat”, considera Freixas, però “molts no s’atreveixen a alçar la veu, perquè això vol dir que et deixin de contractar. A mi em preocupa poc perquè l’any que ve deixo l’activitat musical”.
“És interessant la mirada en relació amb el territori: una festa major està pensada per a la gent que viu allà. El festival no és això; el que vol és atraure gent d’altres pobles”, apunta Cruz. No sempre, però, es destinen a aquesta dinàmica els diners públics: SomRiu és precisament un festival finançat per una mancomunitat de municipis: “L’associació Senyal WOW vam plantejar d’entrada la proposta a la Mancomunitat Alcoià-Comtat. Ho va assumir com a projecte propi i se n’han fet càrrec del 100% de les dues edicions que hem fet fins ara”, explica Vila.
Subvencions destinades a grans festivals
En canvi, en el cas de Càntut, l’obtenció de fons públics durant anys ha estat més complicada. “A nivell de Diputació sí que rebem una ajuda, però a escala Generalitat no ens podem acollir a la línia de festivals de la Direcció General de Cultura Popular, que només és per associacions, sense tenir en compte el projecte que es crea”, explica Viladiu. Durant un temps també van estar demanant la línia de música en viu, on es valoren molt els diners que es gasten en caixets de festival, i on els costos de mantenir un arxiu, que és l’essència del Càntut, tenien poca cabuda.
En canvi, una línia de subvencions recent ‘Per a la programació d’espectacles d’arts en viu en esdeveniments d’interès agroturístic’, convocat pel departament de Cultura, el d’Agricultura i el d’Empresa i Treball —la concessió final es va publicar el 21 de desembre de 2023— concedeix un total de 815.000 € a l’empresa Barcelona Events Musicals (organitzadora del festival Cruïlla) repartits en diferents conceptes: des de 250.000 € per a cada una de les edicions del Festival Ressons Penedès by Cruïlla, 2023 i 2024 (programada al maig). La mateixa empresa ha rebut, en el marc de la mateixa línia, 155.050 € per la 1a edició del Festival Cruïlla Baix Segre 2024 (Festa de la Floració), i 159.950 € per la 1a edició del Festival Cruïlla Delta de l’Ebre 2024 (Festa de l’Arròs).
L’empresa Pascual Arts Music SLU també rep 250.000€ en la línia, en aquest cas per l’organització del festival Sons del Món Empordà; que l’any passat va fer la seva setzena edició i que es caracteritza per portar artistes de gran èxit de diversos estils, com Zaz, Antonio Orozco, Sopa de Cabra o Chanel Terrero. Les quanties màximes superen amb escreix les d’altres línies del departament de Cultura, com la ja mencionada de música en viu, on l’import no pot superar els 45.000 €.
Un altre exemple d’una subvenció rebuda per Barcelona Events Musicals, l’empresa organitzadora del Cruïlla, en aquest cas de fons Next Generation EU, és “per a l’acceleració del creixement de les empreses culturals”, de 28.310 € d’un pressupost presentat de 45.810,00 €. O els 200.000 € rebuts per la Sala Razzmatazz, en aquest cas per a la modernització i digitalització d’equipaments de sala, l’any 2022, també en el marc d’ajuts Next Generation.
Per bé que existeixen línies on encaixen projectes de cultura comunitària com La Terrasseta o el Càntut, que actualment es finança en part per una línia de ‘promoció de la música’ “es diu ‘promoció de la música’, i ens ajuda a finançar-nos correctament” com explica Viladiu, un gruix important del diner públic destinat a cultura segueix estant menys fragmentat del que podria estar-ho, i no sempre té en compte la pluralitat de propostes.
Pel que fa a La Terrasseta, el 2022 van rebre una línia d’ajuts de projectes de cultura comunitària que estableix una quantia màxima de 40.000 euros per entitat beneficiària. Bañeres, apunta que una de les formes de lluitar per tenir espai i finançament públic per tal que els projectes siguin sostenibles ha de ser la xarxa i la incidència política: “
"Ens podem unir entre nosaltres i fer de lobby a les administracions”, assegura Bañeres.
Cruz també considera que per canviar aquesta dinàmica: “podem incidir per canviar la manera com de les institucions s’entén la cultura”. En la mateixa línia, “intentar sortir de la dinàmica de favors i de pressió als artistes per cobrar menys, que és molt habitual en el sector però que no facilita la professionalització”, afegeix Bañeres.
Al mateix temps, que models com que s’han explicat en aquest article tenen, precisament, la vocació de ser petits, assequibles i propers. La majoria de propostes són d’un format musical concret, de cantautor o formacions de pocs músics, i que permeten un format petit. En canvi, hi ha formats que poden requerir de grans infraestructures i que sobretot troben espai en els grans festivals. Amb tot el que això implica, també per aquest model.
En el problema de base hi ha la sostenibilitat en els dos casos: “Hi ha més grans festivals que grups capaços d’omplir grans festivals”, sentencia Cruz. “Els macrofestivals no són sostenibles econòmicament en molts casos”, diu Freixas, que ho exemplifica des de la seva posició com a músic: “tinc un caixet per sota dels 2.000 euros que em permet pagar bé als meus treballadors i sentir-me ben pagat jo mateix”. En canvi, la dinàmica inflacionista dels preus dels caixets fa que hi hagi grups amb caixets molt elevats: “Un ajuntament petit no pot portar un grup de 50.000 euros”, denuncia.
Pel que fa a la sostenibilitat dels petits projectes, els casos presentats han trobat formes de finançament que els permeten seguir amb un model concret, però en general la base no ha estat el suport de les administracions. Una de les claus que apunten com a via per millorar la sostenibilitat és la intercooperació, de compartir espais, materials i coneixement entre projectes petits per optimitzar-los.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari