Què passa quan els festivals de música no posen el lucre al centre?

Amàlia García i Fargas

L’estiu és l’època per excel·lència dels festivals de música i cada cop són més les cites que se’ns ofereixen arreu del territori català. Les propostes són gairebé infinites; amb estils diferents, formats grans o formats petits i localitzacions d’allò més variades. A mesura que creix aquest fenomen, però, també ho fa la controvèrsia sobre l’impacte d’un model marcat pels macrofestivals. Quina petjada deixen aquests esdeveniments sobre el territori i les seves habitants? Quin públic hi pot accedir? Quina és l’oferta musical que ofereixen i quines propostes queden fora?

El llibre ‘Macrofestivales, el agujero negro de la música’, de Nando Cruz és una de les raons que han posicionat aquest debat com un dels temes de moda del moment. Però les maneres d’aproximar-s’hi són moltes i, en aquest cas, la proposta és mirar cap a algunes iniciatives que se surten de les lògiques capitalistes i proposen festivals construïts de manera col·lectiva, d’acord amb els valors de l’Economia Social i Solidària, i sense posar el lucre al centre. 

Més d’una dècada d’autogestió
Una d’aquestes propostes és El Tingladu, un festival de música organitzat per l’entitat cultural i festiva Can Pistraus de Vilanova i la Geltrú que els dies 20, 21 i 22 de juliol celebra la seva quinzena edició. “El Tingladu és un festival autogestionat i sense ànim de lucre, tirat endavant des del voluntariat, que neix amb la voluntat de promoure la música en català i les artistes del territori”, explica Berta Belaskoain, membre de l’equip que organitza el festival. 

L’aventura d’El Tingladu  va començar ara fa 15 anys amb una proposta cultural molt petita i vinculada a les dates de les festes majors de Vilanova i la Geltrú; es tractava d’un torneig de Botifarra, el joc de cartes. “La idea era tirar endavant una proposta cultural que posés sobre la taula la defensa del territori i la llengua”, explica Belaskoain. A partir d'aquí, “l’esdeveniment ha anat creixent any a any, amb concerts i altres propostes artístiques, fins a arribar al festival tal com l’entenem avui en dia”.

“En un inici mai hauríem imaginat que arribaríem fins aquí,  però ha sigut un creixement sostingut i l’hem anat assumint a poc a poc”, explica Belaskoain. Aquest creixement, assegura, només ha estat possible gràcies a la feina col·lectiva de les persones vinculades a Can Pistraus que han tirat endavant el projecte. Una suma de mirades que ha acabat consolidant un festival sostingut en quatre pilars: autogestió, recuperació de l’espai públic, cultura accessible i cultura catalana. 

El primer festival cooperatiu de Catalunya
Si parlem d’aniversaris, no podem oblidar el Festival Esperanzah!, el primer festival de música de Catalunya coordinat per una cooperativa, que enguany també celebra la seva quinzena edició. Els dies 6, 7 i 8 d’octubre, el Parc Nou del Prat de Llobregat tornarà a acollir aquesta proposta que es planteja alhora com una “festa i una manifestació” i que posa al centre l’Economia Social i Solidària i la cultura transformadora. 
Tal com explica Jordi Campamà, conegut com el Kampa, “el Festival ’Esperanzah! vol demostrar que es poden fer grans esdeveniments culturals des d’una mirada anticapitalista, treballant des de l’economia social amb el màxim de col·laboradors possibles i amb arrelament a Sant Cosme, un dels barris més estigmatitzats de Catalunya”.  Per al coordinador del festival també  és important assenyalar que els beneficis de l’Esperanzah! es destinen a projectes socials. En els darrers anys, el festival ha recaptat i donat més de 400.000€ a organitzacions com Open Arms, Caminando Fronteras, Dones Sàvies de Sant Cosme, Nzuri Daima o Stop Mare Mortum. 

La idea del Festival Esperanzah va néixer  l’any 2007 de la mà de GATS, una entitat social del barri de Sant Cosme que “va trobar en el festival Esperanzah! de Bèlgica una proposta meravellosa des de la qual generar un espai de cultura transformador”, assenyala Kampa. L’any següent el festival va donar el tret de sortida de la mà de Manu Chao i des de llavors el projecte no ha parat de créixer.  Finalment, l’any 2019 es va consolidar la idea de crear una cooperativa per coordinar el festival, un procés que segons Kampa ha vingut per inèrcia a l’essència del projecte.

Una Mercè alternativa
Per altra banda, el festival Acció Cultura Viva és una iniciativa que se surt del model més clàssic de festival de música i que ens trasllada al mes de setembre, a inicis de la tardor. Es tracta d’una proposta impulsada per l’Ajuntament de Barcelona en el marc de les festes de la Mercè i que aquest any celebra la seva setena edició al recinte de la Fabra i Coats, al barri de Sant Andreu. 

Es tracta d’un projecte organitzat de manera comunitària que es proposa “fer una part de les festes de la Mercè amb l’impuls públic de l’Ajuntament, però amb el teixit musical i cultural de la ciutat com a veritable  protagonista”, explica Eduard Arderiu, coordinador del programa Cultura Viva. L’organització d’aquest festival s’estructura de manera col·lectiva: existeixen diverses comissions de treball, que estan obertes a qualsevol persona que tingui interès a participar-hi, i les decisions es posen en comú en un plenari també obert, on participen una trentena de persones entre individualitats i col·lectius vinculats al teixit associatiu i cultural de la ciutat. 

Segons Carles Llacer, co-coordinador del festival Acció Cultura Viva, l’objectiu és “recuperar el vincle entre la festa major de Barcelona i el teixit  social i comunitari de la ciutat; deixar espai perquè que els moviments socials i de base siguin protagonistes d’aquestes festes,”. Per a Arderiu, Acció Cultura Viva respon a una defensa dels drets culturals; “parlem d’exercir el dret fonamental de poder participar en la dinàmica cultural de la ciutat; el dret a sentir-s’hi representat i no esperar sempre que altres persones dictin què és cultura i què no”.   

La programació del festival parteix d’una convocatòria oberta i pública on enguany s’hi han presentat al voltant de 600 propostes. Llacer defensa que el procés col·lectiu per fer-ne la selecció és precisament una de les grans riqueses del projecte: “No hi ha una ment experta definint la programació, sinó que n’hi ha més de 30, cadascuna de les quals coneix una part diferent del panorama cultural de la ciutat”. A partir de totes aquestes mirades, assegura, “és quan comencem a imaginar com volem que sigui el festival”. 

En aquesta convocatòria s’hi presenten propostes musicals locals, però també d’arreu de l’Estat i internacionals. En aquest sentit, Llacer explica que Acció Cultura Viva no tanca les portes a propostes que vinguin de fora de Barcelona o de Catalunya, però sí que es dona prioritat a propostes de la ciutat que no tenen cabuda a altres espais: “No volem deixar enrere moltes de les petites escenes musicals de la ciutat, sobretot escenes minoritàries i projectes o gèneres musicals que no tenen ressò mediàtic o que es consideren massa arriscats o incòmodes per a unes festes majors”. 

No posar el lucre al centre
Belaskoain defineix El Tingladu com un projecte arrelat al territori i considera que les persones que s’hi apropen “busquen un seguit de coses que no trobaran a un macrofestival”, un espai que des del seu punt de vista és “molt més despersonalitzat”. Els macrofestivals, defensa, representen el “fast food” del consum cultural; mentre que un format més petit, amb un sol escenari i amb una oferta de concerts més limitada, per exemple, “permet tenir més en compte als artistes”. 

“També hi ha una diferència abismal en termes econòmics”, explica Belaskoain . El Tingladu és un festival sense ànim de lucre, “no té res a veure amb la promoció d’un festival per part d’una empresa que pretén treure benefici econòmic”.  Aquesta aposta, però, no sempre és fàcil de fer arribar al públic: “Ho fem de forma altruista perquè hi creiem, però no tothom que ve a El Tingladu n’és conscient”.

“Últimament es parla molt dels macrofestivals i, en aquest sentit, l’Esperanzah! és un peix que neda a contracorrent”, assegura Kampa. Aquest, explica, “és un festival que decideix funcionar sense patrocinadors, una proposta en què ens qüestionem quin impacte negatiu tenim sobre el territori  i com el podem revertir”. Des d’aquesta mirada, l’Esperanzah! aposta per un format de festival “més petit i cuidat, buscant que el públic el gaudeixi al màxim i intentant ser coherents amb el missatge que transmetem”. 

Per a Arderiu, “els macrofestivals tenen una funció molt concreta, purament econòmica, i l’objectiu és aconseguir un lucre particular, seguint les lògiques de mercat, mentre que des d’Acció Cultura Viva fem una altra cosa completament diferent”. Llacer remarca que les condicions d’aquest festival són molt particulars, ja que s'emmarca dins de la programació de la festa major de Barcelona i rep finançament públic. 

Més enllà d’això, assegura, també hi ha grans diferències en la programació: “Nosaltres treballem amb propostes locals molt poc visibles; des de projectes emergents que impulsa gent molt jove, fins a projectes que porten picant pedra dins d’escenes underground des de fa més de quinze anys”.  Es tracta de propostes que difícilment arriben a cap festival o, si ho fan, “arriben en escenaris molt petits, en condicions econòmiques molt justes i invisibilitzades per grans noms de moda”. A banda, Llacer també remarca l’accessibilitat com un factor diferencial: “Acció Cultura Viva forma part de la festa major, amb propostes d’esdeveniments a l’aire lliure i una majoria de concerts amb entrada gratuïta”. 

L’accessibilitat també és un aspecte molt important per a El Tingladu. “La nostra manera de promoure la cultura des de la base i d’entendre el teixit associatiu de la ciutat ens mou a generar cultura accessible per a tothom”, assegura Belaskoain. És per això que El Tingladu va néixer com  una iniciativa gratuïta que tenia lloc al centre de Vilanova i la Geltrú, amb la idea d’ocupar l’espai públic i atraure persones amb interessos molt diversos. Arran de la dimensió que ha agafat el festival, ja fa uns anys que El Tingladu no es pot fer al centre de la ciutat i que les entrades no són gratuïtes. Tot i això, Belaskoain reivindica que aposten per uns preus accessibles, ja que “l’accés a la cultura no hauria de ser elitista”.

La força de treballar col·lectivament
Per a Belaskoain, un dels grans aprenentatges d’El Tingladu ha estat veure que amb l’esforç col·lectiu hi ha moltíssimes coses que es poden tirar endavant: “Ara tenim debats sobre fins a quin punt podem sostenir el creixement del festival, però és un orgull veure el que hem aconseguit treballant en equip i valorar que hem après a poder parlar de les contradiccions i a discrepar sense generar un gran conflicte”. 
Kampa comparteix aquesta mirada i considera que una de les coses positives de tirar endavant l’Esperanzah! ha estat “veure que quan ens unim podem assolir coses que semblaven impensables”. Per altra banda, el coordinador del festival remarca que un dels grans aprenentatges d’aquest procés ha estat aprendre a generar referents: “Hi ha col·lectius que s’apropen a l’Esperanzah! perquè volen conèixer com tirem endavant el projecte; nosaltres intentem demostrar que és possible fer les coses d’una altra manera”, donant eines perquè puguin “replicar la nostra experiència i millorar-la”.

Per a Arderiu, el més valuós d’Acció Cultura Viva també és el treball en equip: “És bonic veure com hem anat construint aquest espai col·lectivament  i valorar que, encara que no sempre tot siguin flors i violes, el que fem té un impacte en la gent i ens omple moltíssim”. Per la seva banda, Llacer reivindica el valor d’unir en un projecte a persones d’entorns i especialitats molt diversos; “Al cap i a la fi, a Acció Cultura Viva juguem a ajuntar veïnes i veïns, a unir comunitats, i veure que podem tenir uns gustos musicals més oberts del que pensàvem”. Això, afirma, “és una manera de conèixer-nos millor i construir una societat més tolerant i oberta”.