El debat Kult 'Macrofestivals vs. Cultura comunitària' contraposa el model hegemònic amb festivals alternatius de música

Laia Coronado Nadal

La taula rodona, celebrada a la Nau Bòstik, va agrupar els gestors culturals Aida Bañeres, del festival La Terrasseta d’Alcover; Jordi Campamà (Kampa), del festival Esperanzah!; Francesc Viladiu, del Càntut, projecte de cançons orals de les terres gironines; amb Nando Cruz, periodista musical que en els últims anys ha estudiat a fons el fenomen dels macrofestivals, en un debat moderat per Neus Altisent, cap de redacció de Jornal.cat.

L’espai va servir per intercanviar opinions entre projectes que treballen amb perifèries per crear noves centralitats i s’arrelen amb l’entorn i que es contraposen a un model hegemònic que busca el màxim benefici: La Terrasseta (Alcover) el gestionen només dones i identitats de gènere dissident, l’Esperanzah! fa treball de comunitat al barri de Sant Cosme del Prat de Llobregat i el Càntut (Cassà de la Selva) recupera de cançons de tradició oral. Són el contrapunt dissident a un model en creixement: el dels macrofestivals, que Nando Cruz, va qualificar de “forat negre de la música”.

Un eix important va ser analitzar la situació actual de festivals i macrofestivals de música, de massificació turística i un paracaigudisme que absorbeix riquesa de l’entorn. Cruz és autor de Macrofestivales. El agujero negro de la música [Península, 2023] i va explicar que el creixement dels festivals ha “deixat enrere qualsevol intenció de millorar les vides de les persones”; i que, explica, sovint es dediquen a generar ingressos extrets del territori on es fan.

“El problemàtic dels macrofestivals és la mida: tant per al públic, que ha de triar entre molts festivals i grups, els escenaris estan a prop i se sent la música del costat, el volum que cal és enorme i impacta en els veïns… i alhora, han de trepitjar colls d’altres programadors perquè no aconsegueixin els grups”, segons Cruz. Bañeres ho va comparar amb “Amazon o la botiga del barri”.

El debat va tractar també eixos com la construcció d’alternatives, on Kampa destaca que en gran part té a veure amb la mirada i l’interès: “Preguntar-se si és possible, i fer assaig i error”. En canvi Viladiu va apuntar que l’origen del Càntut és un arxiu musical que parteix de la inquietud d’Albert Macip de gravar persones grans cantant cançons que estan en risc de desaparèixer, i Jaume Arnella li va dir que s’havien de cantar: “el Càntut neix de cantar en comunitat”.

Els recursos són per a la cultura?

Un dels temes que van planar per tota la conversa van ser les problemàtiques associades a la dinàmica de macrofestivals, ja que es va apuntar que l’estructura de les subvencions no ajuda a la sostenibilitat. En concret, la línia Música en viu de la Generalitat, on més festivals s’hi acullen, que “fins ara valorava molt els diners que et gastes en catxés”, explica Viladiu. “Això genera una espiral de portar grups més grans per poder vendre més entrades, i és tot el contrari del que hem d’anar”. També es va tractar la qüestió de les subvencions de cultura que acaben a projectes totalment turístics i per atraure públic.

El temps és important per a projectes més petits, com va explicar Bañeres, i ser conscient que l’impacte no ha de ser immediat. La Terrasseta va decréixer: de celebrar-se 12 dies, ara són 4, i això implica reduïr beneficis i canviar horaris. “La sostenibilitat també és això, cuidar-nos nosaltres i les veïnes”. L’enxarxament amb el territori el va exemplificar Viladiu amb el cas concrea: “El primer que vam fer va ser explicar a totes les entitats, des de la Creu Roja al club de futbol, què era el Càntut i si els semblava bé que es fes a Cassà”.

Intercooperar per avançar

La intercooperació va ser una altra de les claus que es van tractar a l’hora d’articular alternatives. Des de mancomunar serveis com el lloguer de materials a intercanviar propostes, els tres projectes centren part dels esforços a enxarxar-se amb altres projectes culturals. Un altre dels objectius, en paraules de Bañeres, és “unir-nos per fer incisió política i de lobby per aconseguir que hi hagi més valors cooperatius presents a l’administració”.

Alguns exemples concrets: una producció de Càntut en aliança amb tota la comunitat educativa de Cassà, per “caçar” cançons de bressol, de joc i de festa: no només del territori sinó també partint de la riquesa cultural de Cassà i per tant incloent-ne d’altres. També el projecte ‘Dones reals’ a Alcover, amb parelles artístiques de dones de més de 60 anys i de menys de 20. O ajudar a la creació de projectes per part de l’Esperanzah! com Som Gestió, de cooperativització del sector cultural.