Mireia Boya i Busquet és directora general de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya. Ambientòloga de formació, ha estat vinculada al món acadèmic com a professora associada i al món polític com a diputada de la CUP en l'onzena legislatura del Parlament de Catalunya, entre altres càrrecs. Enèrgica i amb sentit de l’humor, Boya va participar en la presentació del nou servei d’assessoria en transició ecosocial per a organitzacions que va fer el pol cooperatiu de Sant Cugat, La Politja, el mes d’octubre passat.
Diversos sectors, entre els quals el de l’economia social i solidària, han posat sobre la taula el concepte de transició ecosocial. El Govern de la Generalitat comparteix aquest concepte? Quines línies d’actuació té al respecte?
Dins de la direcció general d’Economia Social i Solidària (ESS) hi és molt present i a Acció Climàtica —la conselleria d’on penja el meu departament— cada vegada més. Iniciatives com els distintius de garantia de qualitat ambiental que visibilitzen les cooperatives o les subvencions que es donen a empreses per motivar aquest canvi, en són alguns exemples.
En canvi, hi ha altres departaments en què no hi és tan present. Segurament, per la inèrcia de molts anys fent les coses d’una determinada manera.
La intenció del Govern és fer les coses d’una altra manera, començant per aquells sectors més propers a l’ESS i replicar-ho a tot arreu a través d’iniciatives com l’Assemblea Ciutadana pel Clima
El Govern de la Generalitat està fent aquest canvi de mentalitat i de forma de fer política?
Sí, la intenció és fer les coses d’una altra manera i de moment s’ha començat per aquells sectors que ja eren propers a aquestes maneres de fer més alineades amb l’ESS. El repte és replicar-ho a tot arreu a través d’iniciatives com l’Assemblea Ciutadana pel Clima, en què un centenar de ciutadans deliberen com fer front al canvi climàtic, enfocant el debat cap a la implementació d’energies renovables i cap al model de producció agroalimentari. Un dels reptes ha estat reunir gent amb diversos punts de vista per veure altres perspectives i amb propostes ben diferents.
Es tracta d’un projecte ambiciós. Fins a quin punt la Generalitat pot implementar les propostes de la ciutadania?
Sí, és ambiciós, però és molt interessant. El compromís d’implementació és total. La idea és recollir les propostes que es facin a l’Assemblea, fer un estudi legal i econòmic per veure si són possibles i ser molt transparents a l’hora d’explicar per què s’han aprovat o denegat les propostes i quan es trigarà a implementar-les.
Una manera de fer política més participada entre ciutadania i administració.
Certament, sobretot perquè són temes en què hi ha diverses visions dins de la societat. Això sí, hem posat la línia vermella en el negacionisme. El que diuen els científics és el punt de partida i aquí ningú nega el canvi climàtic. El que fem és que els experts expliquin les opcions que tenim, per tal que els ciutadans puguin dialogar i debatre a partir de les possibles opcions. Amb tot, també expliquem què està fent el Govern ara perquè els participants sàpiguen quin és el punt de partida.
En el cas del debat sobre el model de producció agrícola i ramadera hi ha la visió més pròpia dels ramaders, que defensen un determinat tipus de ramaderia i, de l’altra, la gent que simplement va al supermercat i potser no sap d’on prové la carn que està comprant.
L’objectiu és aquest, ajuntar gent amb punts de vista molt diferents.
A més, que sigui un exercici present a tot Catalunya i que tingui un gran seguiment dels mitjans pot ajudar a fer que projectes locals com els pols cooperatius, arrelats al territori, puguin créixer i n’hi hagi més, canviant la cultura democràtica del país.
El departament d’Acció Climàtica assegura que la transició verda ha d’anar acompanyada de la justícia social i de la democràcia, una transició justa per a tothom. Són principis molt arrelats a l’ESS i que a poc a poc, el Govern està introduint. Què es pot fer perquè l’ESS estigui present en totes les polítiques i no només en alguns departaments?
Jo crec que des de la direcció general s’està fent molta feina per recordar a la resta de departaments que es tinguin en compte les cooperatives a l’hora de donar subvencions i es donin avantatges a aquelles organitzacions que formen part de l’economia social i solidària. També s’està intentant donar més visibilitat al sector, com per exemple quan el president Pere Aragonès va estar present a la inauguració de l’habitatge cooperatiu de La Xicoira a Olesa de Montserrat, el mes d’octubre passat.
Es tracta de passar d’aquesta societat tan egoista a una societat molt més solidària i d’un model capitalista gens conscient de l’escassetat de recursos a un altre que és justament el contrari
Precisament, en diverses ocasions has comentat que el canvi climàtic passa pels valors de l’economia social i solidària.
Té a veure amb la idea que els problemes individuals són col·lectius, de forma que les solucions han de ser col·lectives. Es tracta de passar d’aquesta societat tan egoista a una societat molt més solidària i d’un model capitalista gens conscient de l’escassetat de recursos a un altre que és justament el contrari. És a dir, un model que treballa amb economia circular, que no deixa ningú enrere i que té una sèrie de valors que són els que ens faran aconseguir complir amb els compromisos de reducció d'emissions. Les empreses no ho faran per voluntat pròpia, per tant, hi ha d’haver un canvi social de valors i d’hàbits de consum.
I és en mans dels governs visibilitzar i potenciar els projectes que treballen en aquesta línia i ajudar a potenciar encara més aquest ecosistema per tal que la societat sigui més conscient d’aquesta necessitat. Hi té molt a veure el treball en xarxa i la solidaritat, uns valors que cal treballar per anar recuperant.
Per tal d’assolir la neutralitat climàtica l’any 2050, calen energies renovables. Malgrat això, diverses associacions ecologistes ja han denunciat que el model de Catalunya no és sostenible per l'impacte ambiental que suposa. Quin és l’equilibri?
És un tema molt complex. El Govern, per una banda, incentiva al màxim el model de comunitats energètiques locals i també ha creat l’energètica pública, perquè els ciutadans puguin comprar energia pública amb parcs fotovoltaics propis que s’instal·laran a les teulades d’espais públics. Aquestes dues iniciatives formen part d’aquest model més aviat micro, més just, cooperatiu…
Ara bé, per fer la transició energètica, és a dir, generar tots els megawatts d’energia renovable que necessita Catalunya amb el consum actual, cal que hi hagi alguns espais més grans de parcs fotovoltaics i eòlics. On s’han de posar? Aquest és el problema. Entenc el veïnat que no vol els parcs al costat de casa, però quina és l’alternativa? Les nuclears? Per mi no ho són.
Al cap i a la fi, si volem la transició, aquests espais s’han de situar en algun lloc. Això sí, hi ha d’haver unes compensacions per aquells que es vegin afectats.
Compensacions econòmiques?
Econòmiques o de serveis. Ja s’hi està treballant, perquè la majoria són municipis rurals, allunyats de població. El Govern treballa perquè hi hagi certa justícia, però sense renunciar a les energies renovables, perquè l’alternativa són els combustibles fòssils i l’energia nuclear.
Sovint projectes com l’ampliació de l’aeroport Josep Tarradellas Barcelona-El Prat es defensen com un benefici per l’economia catalana, tot i la situació d’emergència climàtica que viu el planeta.
És aquesta contradicció entre apostar pel canvi i el que va bé a escala econòmica. Jo crec que hi ha camí a recórrer, guanyant eficiència i començant a reduir emissions. És difícil, perquè els interessos econòmics, i en alguns casos les opinions del territori, no tenen en compte el que diuen els experts científics. Per mi, els Jocs Olímpics d'hivern al Pirineu no eren un bon projecte.
En el cas de l’aeroport, no podem augmentar les emissions d’efecte d’hivernacle, sinó que cal reduir-les. Soc més partidària de modernitzar l’aeroport de Barcelona i la resta d’aeroports del territori per crear un sistema català aeroportuari que no estigui tan centralitzat, més que d’ampliar el Prat. Bàsicament, perquè hi ha uns espais naturals que no permeten l’ampliació, com fixa la Unió Europea.
A més, les operacions de l’aeroport es podrien fer de forma molt més eficient de com es fan actualment. De fet, el que genera més emissions, més que el mateix aeroport, és tota la mobilitat que genera al voltant. Aquí també hi ha molta feina a fer en l'àmbit del transport públic.
Si agafes el transport públic, vas més lent. Per tant, no n’hi ha prou que sigui més barat
En aquest sentit, per què no s’aposta realment per aquest tipus de transport, especialment el tren?
Bàsicament perquè encara la xarxa de Rodalies és estatal i hi ha una gran falta d’inversió històrica. Per això, el traspàs de Rodalies permetrà a la Generalitat invertir més en la xarxa ferroviària. En aquest sentit, també hi jugarà un paper important les zones de baixes emissions que ha entrat en funcionament l’1 de gener a municipis de més de 50.000 habitants.
El canvi és lent, però passa perquè la ciutadania deixi el cotxe i comenci a fer servir més el transport públic. Però això, requereix que la Generalitat inverteixi i que l’Estat hi posi diners o traspassi competències. A banda, hi ha un altre factor important, les empreses amb grans plantilles hi han de col·laborar, seria necessari que organitzessin la seva mobilitat amb relació al transport públic i facilitessin que la gent deixi el cotxe.
És clar, perquè si no hi ha una alternativa millor, la gent no deixarà el cotxe a casa.
Totalment, i és una qüestió de temps. Perquè ara, amb les tarifes reduïdes, el nombre d’usuaris ha pujat relativament, però el servei està saturadíssim. I al final, si agafes el transport públic, vas més lent. Per tant, no n’hi ha prou que sigui més barat.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari