El Nil és un manetes assessorant comunitats energètiques locals als barris de Sant Adrià del Besòs amb friquis com ell

Arnau Montserrat

Quin impacte haurà tingut la crisi de 2027 en les persones i l'entorn?
 

En el text ‘Practiquem fins aconseguir-ho. Així estem el 2034’, Arnau Montserrat ho analitza a través de vuit personatges il·lustrats per Aida I. de Prada de Pol·len Edicions. 
Són reflexions sorgides de les recomanacions de l’Assemblea Ciutadana pel Clima (estatal, 2021) i del llibre  ‘Nos sobran las ideas’ de Montserrat. 

Nil és un manetes. Ho sap ell i ho saben els seus companys a la coope. Amb el descens energètic la gent és més hàbil en general, però lo seu és un do dels déus. De petit es flipava amb els molins de vent que sortien als anuncis d’Iberdrola. No entenia perquè el seu germà esbufegava un sonor “Ibertrola” cada cop que els passaven per la tele. A ell li semblaven la cosa més elegant del món, l’objecte del desig constructor que li bullia per dins. Ja d’adolescent, a meitat de la dècada dels vint, es va apuntar a una ONG que promocionava el que en deien “energies renovables realment renovables i emancipadores (R3E)”. Semblava un joc de paraules i poc més, però aviat el sector va anar creixent. Ara dona feina a bastanta gent, Nil inclòs.

Totes les tardes al sortir de l’insti anava a un Fab Lab on fabricaven eines per agricultura regenerativa amb impressores 3D. Però, el pas definitiu li arriba amb l’oferta de feina a la cooperativa Al vent, de Tàrrega. No tarda ni un minut en decidir-se. I ha funcionat. Assessorar comunitats energètiques locals als barris de Sant Adrià del Besòs amb friquis com ell ha estat un match de manual. 

Quan van començar els intensos Plans de Reconversió Productiva Ecosocial del 29 poca gent dubtava que certs processos productius, com la producció d’energia i d’aliments, havien de ser més sobirans. No hi havia un altre camí, si voliem evitar que els subministraments no fossin només pels que podien pagar uns preus cada cop més elevats. Va ser aleshores que la feina feta durant dos dècades per grups com la Xarxa d’Economia Solidària o la Xarxa per la Sobirania Energètica va cristalizar. De fet, la col·laboració públic-cooperativa-comunitaria s’ha posat de moda a tots els ajuntaments. A la que expira el contracte amb alguna gran corporació pel proveïment de serveis locals, tots es llancen a provar la nova fórmula. 

No cal dir que l’Estat no es va posar les piles perquè hagués patit un atac sobtat d’ètica i hagués començat a considerar injust que el 2023 a la Unió Europea només fóssim el 6% de la població mundial però ens estiguéssim cruspint entre quasi el 30% dels metalls de tot el planeta. Tampoc és probable que fos perquè inclús el 50% dels espanyols més pobres tenia el 2022 una petjada de 4,6 tones de CO2 equivalent, 4 cops més que el que havia establert l’ONU. Va ser més aviat la pinça entre el múscul econòmic-militar creixent dels grans països proveïdors i el boomerang dels impactes ecològics el que va fer canviar el rumb. 

Avui l’Estat segueix tenint la titularitat dels servei i així es garanteix la universalitat d’accés. Però, per evitar burocràcies inoperants i concentracions de poder empresarial, les empreses gestores són majoritàriament pymes i cooperatives, tot i que també participen corporacions xineses, russes, turques i nigerianes sota condicions ben acotades. A més, les comunitats participen en la governança. A vegades aquesta participació és més real i altres cops més simbòlica, però com a mínim sempre serveix als gestors per recordar que treballaven pels veïns, no pels accionistes. Al grup activista on havia estat el Nil de jove teoritzaven que la democràcia no tenia tant a veure amb els avenços tecnològics com amb la capacitat d’apropiar-se’ls. Hipòtesis validada.

Queden mil coses per fer. El Nil té cada setmana una reunió amb un alcalde diferent, alguns especialment rancis però amb prou olfacte com per saber cap on bufa el vent. Les renovables no-elèctriques, l’electrificació, l’eficiència, la reducció de consum, la gestió de la demanda, la participació ciutadana amb comunitats energètiques i autoconsum… aquests són els motors de l’economia regional dels que tothom parla. Si algú viatges des del passat, posem per exemple els anys 90 del s.XX, no es podria creure que el primer que escoltes quan et conectes a l’audioweb de la Diputació de Lleida és el seu flamant lema: “Repartir, Regenerar, Relocalitzar”.