Quin impacte haurà tingut la crisi del 2027 en les persones i l'entorn?
En el text ‘Practiquem fins aconseguir-ho. Així estem el 2034’, Arnau Montserrat ho analitza a través de vuit personatges il·lustrats per Aida I. de Prada de Pol·len Edicions.
Són reflexions sorgides de les recomanacions de l’Assemblea Ciutadana pel Clima (estatal, 2021) i del llibre ‘Nos sobran las ideas’ de Montserrat.
Tomasa és banquera, tot i que els seus avis no s’acaben de creure que la feina rebi aquest nom. Treballa amb la més recent i disruptiva novetat del sector, la moneda de carboni de l’IPCC. Amb ella no es premia incrementar el PIB peti qui peti, sinó preservar, reutilitzar, regenerar o recircular. No és que el sector financer especulatiu hagi deixat de ser la paparra universal, tal com va demostrar de forma inapelable el premi Nobel d'economia de 2027, sinó que ara que és més petit ja no ho condiciona tot (o no tant). La massiva vaga de lloguers tricontinental del 28 va aconseguir laminar el seu poder polític atacant el punt dèbil, la butxaca.
La Tomasa treballa en un departament de verificació. La part feixuga no són els números. Ha estat una calculadora amb potes des de petita i de totes maneres els ordinadors ho fan quasi tot. El que li pesa és fer de lupa humana. I és que li segueixen intentant colar projectes de captura de carboni que no s’aguanten per enlloc, des d’enganys a comunitats camperoles a suposades finques regeneratives que quan es revisen sobre el terreny no són més que erms on s’han mal plantat quatre naps fotografiats per un dron.
La part bona és que les regles, i els recursos per fer-les complir, han millorat substancialment. Fa gairebé una dècada que una organització colombiana va desenvolupar un sistema de baix cost per mesurar els "crèdits de carboni orgànic". Un sistema centrat en els petits propietaris i els comunals ple de clàusules que fan molt difícil, sinó impossible, que l’”acaparament de terres verd” surti rentable. Des d’aleshores ha anat substituint els desacreditats esquemes del comerç d'emissions, que eren poc més que eco-indulgències papals tant injustes com ineficients. I com que el nou sistema no està supeditat a l’exigència de rendibilitat a curt termini, inclou recomanacions dels experts com la de pagar la biocaptura de carboni als 100 anys d'emmagatzematge (finançant el manteniment amb un avançament del 30% fraccionat en 10 pagues, una per dècada).
La Tomasa ha vist prous documentals com per saber que tot això ve de l’economia circular dels anys 20. Un gran lema. El problema és que a poc que s’estudien les lleis de la termodinàmica resulta evident que mai va ser factible, almenys fora del sector primari. Per això ara es parla d’economia d’espiral. Una millora terminològica que de totes maneres tampoc hauria servit de res si no hagués anat acompanyada de la mare dels ous, la fi del creixement obligatori. I és que la nova dècada comença amb un canvi amb majúscules: la mesura per jutjar qui la té més llarga ja no és el PIB. La nova comptabilitat iniciada per Xina, Kenia, Corea del Sur i California el 31 prioritza indicadors que expliquen millor la realitat, reconeixent així que sense incloure la complexitat de la trama de la vida o les tasques invisibles el que s’estava fent era una ficció contable.
El nou indicador és el Thriving Bioregions Index (TBI). La Tomassa acaba de fer un màster per entendre’l a fons. No ha tardat gaire, amb la seva facilitat per distingir patrons aviat ha captat l’essència. La gràcia del TBI és que està tan acceptat i adoptat per la comunitat internacional com ho era el dolar abans dels yuans i els carbon coins. Vaja, que no es tracta d’una comptabilitat paral·lela i marginal només seguida per quatre gats amb escrúpols.
¿Com hem arribat fins aquí? A l’època que la Tomasa va entrar a treballar a la Xarxa de Banca Ètica Transeuroasiàtica ja era evident que el diner públic no podia (intentar) apedaçar els ecosistemes a base de subvencionar bones pràctiques amb el diner taxat a les males pràctiques. Fer el bé amb una mà mentre amb l’altre fas el mal pot ser tot el compensatori i redistributiu que vulguis, però és esquizofrènic i acaba sent insostenible. La partida estava perduda. Només calia reconèixer en veu alta que hi havia un elefant a l’habitació, i tan despullat com altres “reis” de l’època. Per això, la Tomasa és molt fan d’aquells mesos trascendentals en què es van posar els ovaris sobre la taula. Sap que és gràcies a les aportacions de l’economia ecofeminista que ara tenim un sistema de contabilitat en el que el lucre monetari ja no és l’únic indicador d’èxit econòmic. I així, de la solidaritat intergeneracional al treball de cures, molts nous paràmetres es tenen en compte i s’afegeixen a l’equació.
Això no vol dir que haguem aconseguit capturar la realitat en caixetes. Ni amb les millors IA es pot pretendre el control total. Ni falta que fa. EIs nous models algoritmics no són considerats totems. Es tenen en compte i els comitès científics els milloren constantment. Però és a les Assemblees Bioregionals i les Consultes Populars Bianuals on finalment es prenen les grans decisions, potser perquè no tot el que importa es quantificable i monetitzable. La Tomasa participa com la que més als debats, ferotges, però en general les tesis multi-benefici van guanyant la partida. I encara que és massa aviat per fer una avaluació històrica, almenys ja es pot dir que tenir un parc immobiliari inaccessible o esgotar els bancs de peixos del litoral ha deixat de ser un signe de salut financera nacional.
En tot cas, la cabra sempre tira a la muntanya. Per molt que entén el factor subjectiu, la Tomasa veu el món amb ulls matemàtics. Per això, la seva mesura de transició preferida és el Repartiment Equitatiu de Drets d'Emissió Personals (REDEP). Especialment l’elegant algoritme que el sosté. I sap que la mesura, que impedeix a les persones amb més ingressos recórrer al seu poder adquisitiu per fer el que els vingui de gust a costa del planeta, ha estat crucial per a que tota la resta haguem acceptat el turisme de proximitat, els cotxes compartits i els electrodomèstics llogats. I és que la Tomasa és de bona família, però d’idiota no en té ni un pel.
No hi ha cap comentari
Comenta aquest article
Informa sobre aquest comentari