Xavi treballa a la infermeria del nou CAP comunitari, és massatgista i sindicalista

Arnau Montserrat crea vuit personatges imaginaris sobre com podria impactar la crisi ecosocial en les persones i l'entorn a partir de 2030


Quin impacte haurà tingut la crisi del 2027 en les persones i l'entorn?
 

En el text ‘Practiquem fins aconseguir-ho. Així estem el 2034’, Arnau Montserrat ho analitza a través de vuit personatges il·lustrats per Aida I. de Prada de Pol·len Edicions
Són reflexions sorgides de les recomanacions de l’Assemblea Ciutadana pel Clima (estatal, 2021) i del llibre  ‘Nos sobran las ideas’ de Montserrat. 

 

 

Xavi viu a Vallfogona de Riucorb, un d’aquests pobles petits que han revifat a la Conca del Barberà. Sempre es  presenta com a infermer, massatgista i sindicalista; amb un orgull que no s’esforça gaire a dissimular. I és que a la comarca tothom recorda la resistència a l’assalt final a la sanitat pública del PP, just després de guanyar per majoria absoluta les eleccions del 27. No és que fos una sorpresa, la privatització de la sanitat feia dècades que s’anava perpetrant. Però es feia pas a pas, per no aglutinar excessiva resistència. Aquest cop però, inflats com estaven, van anar a per totes. I els vam plantar cara. La resta ja la coneixem. 

Ara que s’ha estès el programa One Health de l’ONU fins a l’interior més interior de la Catalunya interior, el Xavi té la seva plaça en aquest poble de cases velles i persones migrants. Com tanta gent, està molt compromès amb el nou CAP comunitari, que segueix vinculat a la Conselleria de Salut però té una autonomia important. I encara que el pressupost no permet fer miracles i segueixen mancant algunes màquines cares, la partida destinada a medicina preventiva s’ha incrementat. I es nota. El Xavi està segur de que la barreja entre perspectiva evolutiva, coneixement científic actualitzat, fitoteràpia i reducció de la jornada laboral és la base de l’èxit que estan tenint

La salut comunitària viu una bona època, però també ajuda que molta gent del poble es guanya les garrofes treballant en programes de treball garantit als nous sectors de l’economia regenerativa. Unes gestionen llenya als boscos, altres pasturen els ramats o cultiven bolets ¿a qui no li senta bé treballar poques hores i en contacte amb la natura? Clar que amb la calor es treballa de matinada, però el Xavi observa irònicament que això almenys ajuda a tenir a ratlla l'addicció nocturna a les pantalles.

El sindicat d'infermeria autònom on segueix militant va jugar un paper clau a la Revolta del 28. Va ser el moment en que el que era ecològicament necessari va deixar de ser políticament impossible. Avui segueix l’estira i arronsa amb el poder corporatiu, però la correlació de forces ja no és la mateixa. Durant masses anys va costar molt acceptar la realitat: no era possible descarbonitzar la nostra economia sense fer algunes renuncies materials. Més enllà de les bones paraules, la “preferencia revelada” era seguir igual. I no només entre els rics. Aquest estat d’evitació colectiva va acabar duent a l'intent de resoldre la dissonància cognitiva amb règims autoritaris. Quan el declivi va ser evident vam entendre que el lema “aquí no hi cabem tots” era en realitat pur ecologisme des del privilegi

Però la paradoxa és que així va arribar l’esclat de lucidesa col·lectiva. Va caldre veure les orelles, la poteta i el llop sencer per entendre que ni tan sols sent un país del Nord privilegiat ens salvariem del declivi. I que tenir feixistes gestionant temps delicats era una cagada monumental, perquè a la majoria no ens tocaria formar part dels “intactes”, com en dèiem, sinó dels “pringats”. Aleshores, la pressió per repartir el cost de forma igualitaria va emergir com un tsunami. Només un repartiment radical i el control de determinats béns comuns essencials per a la supervivència podria frenar un desastre sense retorn. Inclús una part de l'elit ho va entendre. Ja no es tractava de “lluitar contra la pobresa”, sino contra la riquesa. Calien mesures dures, una confrontació directa amb el poder econòmic. De fet, les expropiacions populars van començar mesos abans que l’Estat es reorganitzés en els departaments bioregionals que ara coordinen la planificació ecosocial.

Així han arribat les noves regles, com el polèmic “salari màxim” o el sistema de petjada de carboni individual progressiu. I al sindicat del Xavi tenen claríssim que si la gent ha assumit, amb millor o pitjor cara, determinades restriccions, és perquè també ha sentit que els bàsics estan coberts, que s’ha acotat la desigualtat i que qui vol té possibilitats reals d’accedir a la presa de decisions. Una nova cultura de co-responsabilitat s’ha obert pas; el Papa-Estat és pantalla superada. Seguim barallant-nos amb el veïnat organitzat en bandes mafioses, a vegades a hòsties, però de moment, almenys hem evitat la guerra civil. 

Subscriu-te al butlletí de jornal.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article