El repte del moviment social europeu

Per Josep Maria Antentas i Esther Vivas La celebració del 5è Fòrum Social Europeu (FSE), que tot just acaba de finalitzar a Malmö (Suècia), és una bona ocasió per reflexionar sobre la trajectòria i els reptes d'una iniciativa que ha permès la trobada d'activistes i moviments socials de tot el continent. Des de la seva primera edició el novembre de 2002 a Florència fins avui, el FSE ha aconseguit a la vegada molt i molt poc. Els fòrums socials no són un fi en si mateixos, sinó un instrument al servei de la discussió i l'articulació de campanyes i mobilitzacions. Tenen sentit només si ajuden a avançar en aquesta direcció. Els fòrums no han comportat de forma mecànica la creació de convergències duradores ni el desenvolupament de lluites concretes, però sí que han tingut una influència positiva genèrica en aquesta direcció. El gran mèrit del procés del FSE ha estat afirmar un espai de convergència de les lluites contra les polítiques neoliberals a escala europea. Encara que feble i poc arrelat, ha estat un punt de referència per al gruix de les forces socials oposades a aquestes. Una dinàmica que no ha aconseguit, per exemple, el sindicalisme majoritari agrupat en la Confederació Europea de Sindicats (CES), atrapat en la seva política de "suport crític" a la lògica neoliberal de la Unió Europea (UE). El context internacional en el qual s'ha desenvolupat el FSE ha anat modificant-se des dels seus inicis, quan va néixer en un moment marcat encara per l'empenta del moviment altermundialista. Aquest últim va tenir un fort creixement fins a les mobilitzacions contra el G8 a Gènova el juliol del 2001 i els atemptats de l'11 de setembre a New York. Després d'alguns titubeigs inicials, en els que el moviment va semblar perdre força, la nova etapa es va caracteritzar per la centralitat adquirida per la lluita contra la "guerra global permanent", el zenit de la qual van ser les protestes de l'any 2003 contra la invasió de l'Iraq. Aquest va ser l'escenari en el qual va tenir lloc el primer FSE el novembre del 2002 a Florència. A partir de la seva segona edició a París el novembre del 2003, el FSE s'ha desenvolupat en una fase caracteritzada per la pèrdua de centralitat de les mobilitzacions internacionals altermundialistes i de la seva capacitat aglutinadora i unificadora, en un context d'auge i multiplicació de les lluites concretes davant el neoliberalisme i de major dispersió sectorial i de "nacionalització" de les mateixes. Un escenari, en definitiva, marcat per una crisi de perspectives per part del moviment altermundialista i pel conjunt del procés del Fòrum Social Mundial en el qual el FSE s'emmarca. Les seves edicions posteriors a Londres el 2004 i a Atenes el 2006 van mostrar la continuïtat del procés i el seu arrelament en nous països, però també les seves dificultats per continuar desenvolupant-se i fer un pas endavant. Passat l'efecte novetat i l'impuls inicial, en els últims anys la dinàmica del FSE mostra símptomes de declivi, rutinització i pèrdua d'utilitat concreta. Avui, el gran repte dels moviments socials europeus és poder articular una resposta a escala continental a la lògica neoliberal de la integració europea i a mesures com la "Directiva de la Vergonya" o l'encara no aprovada "Directiva de les 65h". L'èxit aclaparador del primer FSE va generar unes expectatives enormes sobre el seu potencial en aquest terreny. En realitat masses. Després de la jornada internacional contra la guerra a l’Iraq, el 15 de febrer (15F) del 2003, convocada en aquesta primera edició del fòrum, i que va treure al carrer a milions de persones, el gran desafiament aleshores era fer un pas endavant real en l'articulació continental de les lluites. La fórmula propagandística utilitzada en aquell moment va ser la de "realitzar un 15F social". Però els avenços posteriors en aquest terreny han estat limitats, generant una certa sensació de frustració i estancament. La guerra a l'Iraq va tenir un efecte centralitzador que no hi ha en d’altres àmbits. La lògica de les polítiques governamentals és la mateixa a tota l'UE i obeeix als acords presos en aquest marc. Però el ritme i la dinàmica d'aplicació de les reformes és diferent a cada país. En els últims anys, les resistències socials al neoliberalisme han estat considerables. Aquestes són tanmateix encara molt defensives (amb excepcions puntuals), sovint acaben en derrotes o victòries precàries i es desenvolupen en un context desfavorable. Tot això dificulta la posada en marxa d'iniciatives coordinades a escala europea. Tanmateix, hi ha hagut progressos importants, alguns vinculats a la dinàmica del FSE i d'altres no, com la conformació de xarxes i campanyes europees sobre temes específics com jornades (moltes encara simbòliques i limitades) de mobilització simultània a diversos països com per exemple les impulsades pel moviment estudiantil davant l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES) o determinades "eurovagues" en algunes empreses. Avançar en aquesta "europeïtzació" de les resistències és la via per la que caldria apostar. En realitat, els moviments socials europeus tenen el doble repte d'aprofundir en el seu arrelament local i enfortir-se "per sota" i, en paral·lel, crear formes d'articulació a escala nacional i internacional, que evitin l'aïllament de les resistències socials a través d'espais com fòrums, campanyes i xarxes concretes. Florència va ser una arrencada espectacular i prometedora d'un camí que s'ha mostrat difícil i complex, amb avenços i retrocessos, tortuós i molt poc lineal: el camí de la construcció d'una Europa dels pobles oposada a la lògica del capital. *Josep Maria Antentas és professor de sociologia de la UAB i Esther Vivas és membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials (CEMS)-UPF. Article aparegut a Público, 21/09/2008.