Com ens afecta la crisi alimentària mundial?

Com ens afecta la crisi alimentària mundial? Esther Vivas Les conseqüències de la crisi alimentària mundial que hem vist aquests dies en els mitjans de comunicació amb revoltes i protestes arreu del món també es deixen sentir a casa nostra. El passat 30 de maig, uns set mil pescadors es concentraven davant la seu del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí a Madrid en protesta per la crisi que viu el sector degut a l’augment dels preus dels carburants i per la falta d’ajudes (el petroli ha pujat més d’un 320% en cinc anys i el preu del peix està com ara en fa 20). Els transportistes també s’han sumat a les protestes, bloquejant les autopistes i les carreteres, degut a la pujada del preu del gasoil, que ja els suposa un 50% dels seus costos. A principis de maig, milers de ramaders es manifestaven a Madrid per exigir al Govern una nova llei de marges comercials que limités la diferència entre el preu pagat en origen i el preu de venta al públic, que arriba avui fins a un 400% de mitja. La gran distribució: supermercats, grans superfícies, cadenes de descompte, en són els grans beneficiaris a costa del productor i del consumidor. En els darrers anys, els preus dels productes que formen part de la nostra dieta alimentària no han parat de créixer. En el transcurs del 2007, el preu de la llet va augmentar prop d’un 26%, les cebes un 20%, l’oli de gira-sol un 34%, la carn de pollastre un 16%... i aquesta ha estat la tendència de la majoria dels aliments, segons dades facilitades pel Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç a finals del 2007, mentre que l’Índex de Preus al Consum (IPC) tan sols reflectia una pujada del 4,1% aquell mateix any. Per contra, i segons indicava l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), en el període 1995-2005, l’Estat espanyol havia estat l’únic país de la Unió Europea amb un descens salarial de mitja, evidenciant una creixent pèrdua de poder adquisitiu per part dels treballadors i treballadores. Una situació que contrastava amb els guanys de les empreses espanyoles, en aquest mateix període, amb un augment del 73%, més del doble que la mitja de la Unió Europea. És obvi que els efectes de la crisi alimentària en ambdós extrems del planeta són difícilment comparables. A casa nostra, tan sols destinem entre un 10 i un 20% de la renta a la compra d’aliments, mentre que al Sud aquesta xifra s’eleva entre el 50 i el 60% i pot arribar fins al 80%. Però això no treu la importància de senyalar també l’impacte d’aquesta pujada dels preus entre les poblacions dels països del Nord, mentre que els beneficis de les multinacionals segueixen augmentant i els governs defensen una major liberalització econòmica. Causes estructurals Si bé podem indicar una sèrie de raons cojunturals que han produït aquesta pujada espectacular dels preus dels aliments, com poden ser l'augment de les importacions de cereals per part de països fins fa poc autosuficients, el malbaratament de collites degut a fenòmens meteorològics, l'augment del consum de carn en països com Amèrica Llatina i Àsia i sobretot la pujada del preu del petroli, l’augment de la producció d’agrocombustibles i les creixents inversions especulatives en matèries primeres, no podem oblidar les causes estructurals d’aquesta crisi. Les polítiques neoliberals aplicades indiscriminadament en el transcurs dels darrers 30 anys a escala planetària són les responsables de la situació actual. Institucions com l’Organització Mundial del Comerç (OMC), el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, amb els Estats Units i la Unió Europea al capdavant, han estat els seus màxims promotors. L’aplicació sistemàtica en els països del Sud de polítiques d’ajust estructural, el cobrament del deute extern i la privatizació dels serveis i bens públics han estat una constant en aquest període, juntament amb la liberalització comercial fruit de les negociacions en l’OMC i els tractats de lliure comerç amb Estats Units i la Unió Europea. Agricultura i alimentació monocolor Aquestes polítiques neoliberals han tingut una dimensió global i han generalitzat un model d’agricultura i d’alimentació, tant al Sud com al Nord, al servei dels interessos del capital. La funció primordial dels aliments, nodrir les persones, ha quedat supeditat als objectius econòmics d’unes poques empreses multinacionals que monopolitzen la cadena de producció dels aliments, des de les llavors fins a la gran superfície, i han estat aquestes les màximes beneficiàries de la situació de crisi. Mirant les xifres: a finals del 2007, quan començava la crisi mundial d’aliments, corporacions com Monsanto i Cargill, que controlen el mercat dels cereals, van augmentar els seus beneficis en un 45 i un 60% respectivament; les principals empreses de fertilitzants químics com Mosaic Corporation, pertanyent a Cargill, va doblar els seus beneficis en tan sols un any. I així podríem posar exemples d’altres multinacionals que monopolitzen cada un dels trams de la cadena alimentària des de les processadores fins a les grans cadenes de la distribució, totes elles amb guanys creixents any rere any. Al camp, la situació tampoc és gens afalagadora. A Catalunya tan sols un 1,2% de la població activa es dedica a l’agricultura i la major part d’aquests són persones grans. A l’Estat espanyol aquesta xifra puja a un esquàlid 5,6%. La renta agrària dels camperols disminueix anualment i avui es situa en tan sols un 58% de la renta general. Per contra, les grans explotacions són les que reben la major part de les subvencions a l’agricultura. Com a dada: l’any 2005, sis famílies de l’oligarquia andalusa van rebre la major part d’ajudes, quasi un 12 milions d’euros. La globalització capitalista ha posat fi a l’agricultura familiar, vital per a la cura del territori i l’alimentació de les comunitats; ha aniquilat el comerç de proximitat, danyant greument les economies locals; ha deslocalitzat la producció d’aliments, generant una creixent inseguretat alimentària amb una dieta que es basa amb menjar que recorre milers de quilòmetres abans d’arribar a la nostra taula; i ha promogut una agricultura i una ramaderia industrial, intensiva, basada en l’ús de pesticides i productes químics. Aquest és el model d’agricultura i d’alimentació global existent, les persones i el medi ambient hem quedat en un segon terme. Esther Vivas Responsable de sensibilització de la Xarxa de Consum Solidari *Article publicat a La Directa, núm. 97