“Va guanyar quatre Grammy i no en va anar a recollir cap”

Meritxell Verdaguer

A la pianista Alicia de Larrocha no li agradava la popularitat. La seva filla, Alicia Torra, s’encarrega de difondre el llegat de la seva mare i, sobretot, catalogar tot el seu arxiu de cartells, fotos, àudios i vídeos. Ho fa a contracorrent, sabent que la seva mare no ho hauria volgut. Parlem amb ella en el moment que s’està celebrant el centenari del naixement d’una de les pianistes més importants del s.XX.

Has creat una associació per a poder gestionar el centenari del naixement d’Alicia de Larrocha. Serà un punt d’inflexió?

Sempre ho he fet tot en l'àmbit privat, a escala personal. Però clar, pel centenari hi havia d’haver una entitat sense ànim de lucre darrere. Quan acabi tenia la idea de deixar-la congelada o dissoldre-la, però tinc gent darrere que em va dient que no. Ja veuré.

També t’has dedicat a la música com la teva mare?

He estat treballant d’interiorista durant uns anys, però després vaig anar a l’acadèmia Marshall. És l’acadèmia que va fundar Enric Granados. L’any 1920 va passar-se a dir acadèmia Marshall pel nom del seu deixeble, Frank Marshall. Ell va ser el mestre de la meva mare i quan va morir la va deixar com a hereva de l’acadèmia. Ella la va portar durant uns anys, al cap d’un temps vaig començar a ajudar jo i finalment això es va convertir a ser-ne la gerent i portar-ho tot.

Me l’imagino al centre de Barcelona.

Ha estat a vuit llocs diferents. Durant l’època de la meva mare estava a Rambla Catalunya, a la cantonada amb el passatge de la Concepció. Ara fa dos anys que estem al carrer Saragossa, al Farró. Ha anat passant per moltes etapes, hi va haver una època que era un punt neuràlgic de la cultura musical de Barcelona on passaven músics internacionals i en van sortir, a part de la meva mare, altres pianistes com Rosa Sabater, Carlota Garriga… ha sigut una acadèmia molt important, sobretot pianística.

Així, et deus haver format també com a pianista.

El piano és molt important per mi, però el toco només per mi i no m’he format mai. Tant el meu germà com jo, els dos hem mamat música des que estàvem a la panxa i crec que és per això que tenim molt bona oïda. He anat traient les meves cançons i no m’ha fet falta estudiar. Ara de gran me’n penedeixo de no poder agafar una partitura i llegir.

Alicia de Larrocha va tenir una vocació innata per la música i mai es va poder desenganxar del piano. Com la va acompanyar la família en això?

Superbé. El típic que pot passar amb un nen amb aptituds extraordinàries, un nen prodigi, és que el facin malbé. Explotant-lo, exhibint-lo, fent-lo tocar molts concerts en públic. Doncs la meva mare va tenir sort. Ni el seu mestre ni la seva família van estar per això, sinó que li van donar formació i feia només dos o tres concerts l’any.

Com va poder combinar la seva vida professional i familiar?

Gràcies al meu pare. Si ella no hagués tingut un company de vida que l’hagués sostingut, que l’hagués admirat, hagués estat molt difícil. Ell el que volia és que ella sortís al món i que expressés el seu art.

I va sortir al món.

Ella vivia als avions. Quan li preguntaven “on viu, vostè?”, deia: “Als avions”. 

"La música clàssica no mou masses i tampoc interessa massa als mitjans de comunicació"

És una pianista reconeguda internacionalment.

És coneguda dins del món de la música clàssica, però en l'àmbit de carrer, res. Això passa per dues raons. Primer, perquè la música clàssica no mou masses, segon perquè tampoc interessa massa als mitjans de comunicació. La meva mare va guanyar quatre Premis Grammy.

Ningú ho sap.

Ningú ho sap. Sortia, sí. A la part de cultura amb un breu. Avui en dia si és música pop… tenim l’exemple de Rosalia. Que no hi tinc res en contra eh, és la manera de tractar diferents tipus de música. Quatre Grammy, el Premi Príncep d'Astúries… la meva mare ha guanyat tots els premis. Ella no li donava importància.

No li interessaven?

Molts premis no els va recollir ella, no li agradaven els actes socials. Sort que tenia l’excusa real de què estava viatjant. Molts els vaig anar a recollir jo i dels quatre Grammy no en va recollir cap.

Espectacular.

És que no hi era.

Si hagués estat un home això hauria estat diferent?

No, això era el seu caràcter. Era el seu caràcter.

Fa temps que catalogues i ordenes el seu arxiu. Què s’hi pot trobar?

El meu pare ho va guardar tot d’ella, i no només ell, això ja ho va començar a fer la família de la meva mare. Els seus pares i sobretot una tieta que és qui la va descobrir.  Després ja ho vaig continuar jo, ja havia vist com ho feia el meu pare. També hi ha gravacions en viu de concerts, gravades en pla pirata. Quan el meu pare no podia viatjar amb ella i els volia escoltar, deia a amics que si us plau gravessin els concerts amb gravadora, cosa que no es pot fer.

Com continuareu ara?

Encara estem amb els actes del centenari. L’any oficial és el 2023, però les activitats s’allarguen fins al juliol d’aquest any. L’arxiu el tenim tot penjat a la pàgina web i cada dia s’hi van afegint coses. Quan la meva mare era viva ja vam fer una donació de cintes magnetofòniques a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Amb la idea de no separar l’arxiu, el més segur és que tot vagi a la mateixa biblioteca.

Què hauríem d’escoltar si no l’hem sentit mai?

Una de les coses que vaig fer des d’un bon inici va ser la pàgina web. Allà es pot escoltar i també en fem difusió a través de les xarxes socials: Twitter, Facebook i Instagram amb el perfil Alicia de Larrocha (oficial). Sempre hi anem penjant àudios, vídeos o fins i tot fotos. Fotos de les seves mans, per exemple.

"Ella va arribar a abraçar una dècima, deu notes, en els seus millors moments"

Mans petites per una pianista.

Ella era una persona baixeta i tenia unes mans proporcionals a la seva alçada, però des de petita havia exercitat molt la mà i era molt flexible i molt oberta. Tenia un avantatge i és que tenia els dits petits tan llargs com els anulars. Ella va arribar a abraçar una dècima, deu notes, en els seus millors moments. Tocava peces del compositor rus Serguéi Rajmáninov, obres que estaven fetes per tocar-les ell mateix, que tenia una mà gran. Doncs hi ha gent que deia que “no pot ser que les toqui la Larrocha que és una dona petita”. Les tocava. I les tocava molt bé, a més. També he sentit que s’havia obert la membrana interdigital per abraçar més, és una bestiesa!

A mesura que es va anar fent gran va anar fent més concerts.

Quan es va morir el meu pare ella es va refugiar en la música, va ser la seva època més prolífica de concerts. El seu representant dels Estats Units se’n va aprofitar i va dir “aquesta és la meva” i aquí sí que hi va haver un moment que deia coses que no… que era una bestiesa. No era bo per ningú, ni per la música ni per ella. Als Estats Units eren tres gires anuals de dos a tres mesos cadascuna. Això vol dir estar de sis a nou mesos als Estats Units.

Va morir a Barcelona?

Va morir a Barcelona el setembre del 2009 i no està enterrada, la vam cremar. Ella va deixar escrit que tiréssim les cendres des d’una avioneta o al mar, i va ser al mar. És de les poques coses, pobre, que li vaig fer cas.