“Programem sense diners, cada temporada fem un salt al buit”

Helena Mora Presidenta de la Fundació Victoria de los Ángeles


La soprano Victòria dels Àngels va deixar el seu llegat a la seva jove, Helena Mora, que ara està al capdavant de la fundació que porta el nom de l’artista. Això va suposar una alegria per a Mora, però també un repte i una gran responsabilitat. Hi parlem en plena celebració del centenari del naixement d’aquesta cantant d’òpera reconeguda internacionalment i després de la seva participació en la jornada Parlen les dones organitzada pel Departament de Cultura

Quina era la teva relació amb Victòria dels Àngels?

Teníem una relació familiar, era la meva sogra, i abans de ser la meva sogra va ser la meva amiga. Jo tenia amistat amb el seu fill, després vaig passar per una situació familiar que ella havia passat molt semblant i li va dir al seu fill que l’anés a veure, que em podria donar algun consell. Ens vam fer molt amigues, però molt, molt amigues. 

 

Tan amigues, que et va dipositar tot el seu llegat artístic.

Vaig tenir una relació amb ella que va ser de mare, germana, amiga. Va ser molt important a la meva vida i ella va dipositar en mi tot el seu llegat. De fet, jo em vaig quedar vídua molt jove, el meu marit va morir quan jo tenia trenta-quatre anys. En aquell moment ens vam quedar amb la Victòria com a mare i filla i també em vaig fer càrrec del seu fill amb síndrome de Down. 

 

Una relació molt íntima.

I encara més, la Victòria després em va fer de celestina amb el meu marit actual. 

 

Què vas fer quan et va dipositar tot el llegat?

Amb el meu marit vam estar un any sencer fent entrevistes per escoltar opinions sobre què podíem fer, en vam fer fins a 228 a personalitats de la cultura i la política. Al final vam fer una fundació, la Fundació Victòria de los Ángeles. 

 

Això és gairebé una entrevista per setmana.

Volíem escoltar, escoltar i escoltar. Va ser l’exconsellera Caterina Mieras qui ens va dir que havíem de fer una fundació perquè el país no estava preparat per gestionar els llegats. Això va ser el 2005, el mateix any que va morir la Victòria, i vam crear la fundació.

 

Creus que hi ha més repte en defensar el llegat d’una dona?

El què passa és que la Victòria és indiscutible. És un personatge políticament correcte, està per sobre de qualsevol ideologia, llengües o pàtria. El seu llegat és tan indiscutible, tant sòlid, que mai he trobat cap entrebanc. Hi ha molta gent que estimava la Victòria. Això és una cosa que passa sempre quan parles de la Victòria, és estimadíssima,  respectadíssima, i això és un luxe, la veritat. 

 

Has comentat durant la jornada Parlen les dones que, en canvi, alguns homes van complicar-li la vida. 

Sí, és veritat que ella va patir aquesta circumstància, a més a l’època que li va tocar viure. El marit n’hi feia l’alçada d’un campanar i ell no hi podia fer res, no sabia ni els diners que tenia al compte perquè estava en nom del marit, però ella era la que guanyava els diners. Durant uns anys va fer pocs concerts perquè el marit ho va descuidar tot i es va dedicar a malgastar. Li va fer molt mal el marit i després molt mal el secretari que va tenir, va ser molt dolent. Molt dolent, molt dolent, per la carrera de la Victòria. 

 

Llavors la seva carrera hauria estat una altra?

Potser sí, però sempre ho dic, malgrat tot, la Victòria ha sigut el que ha sigut. Ella era una gran veu, una persona estimada. 

 

"Moltes vegades m’he vist forçada a dir “tu a mi no em parles així”"

 

Dius que a vegades en la gestió de la Fundació et tracten com la ‘nena maca’, què vols dir amb això?

Va ser sobretot al començament quan feia aquestes entrevistes buscant assessorament. Però encara avui en dia em trobo homes grans, que potser tenen una altra educació o una altra manera de pensar, i quan parlo amb ells em tracten de ‘nena maca’. Moltes vegades m’he vist forçada a dir “tu a mi no em parles així”.

 

Quina estratègia segueixes davant d’això?

Soc molt directe. Penso que tenim el mal costum de no parlar les coses, de no dir les coses com són. Quan em trobo en una situació així a mi m’agrada agafar aquesta persona i dir-li, “això que has fet a mi no m’agrada”. Ben dit, es pot dir tot.

 

Quina relació tenia la Victòria amb les dones?

Tenia les seves amigues i no tenia enemistat amb ningú. Era molt amiga de la pianista Alicia de Larrocha, també de la soprano alemanya Elisabeth Schwarzkopf qui precisament tenia la fama de no relacionar-se amb ningú. També era molt amiga de la soprano Maria Calas. És que no he trobat ningú que em parli malament de la Victòria. 

 

"Moltes comencen a estudiar, però no acaben dedicant-se a la música. Tenim moltes estudiants, potser més que nois!"

 

A més de difondre la figura de Victòria dels Àngels, també ajudeu a nous artistes. Com ho feu?

Els ajudem i no només amb diners, fem un suport total. Estem al costat de l’artista jove fins que ho necessita, per anar al metge fins i tot, per tot el que necessiti! Hem creat també un grup per defensar la dona en el món de la música. Moltes comencen a estudiar, però no acaben dedicant-se a la música. Tenim moltes estudiants, potser més que nois! 

 

Per què ha de servir la celebració del centenari de Victòria dels Àngels?

Per posar la Victòria al nivell de la ciutadania, la Victòria és una coneguda molt desconeguda. 

 

La primera resposta que vas tenir de l’administració va ser que no gestionaven llegats. Què els demanaries ara que ja fa anys que la Fundació Victoria de los Ángeles està en marxa?

A vegades sento que has de ser molt valent per fer això, mai saps què tens ni què no tens per fer-ho. Programes sense diners i penso que necessitem un suport que no ens porti cada vegada a fer un salt al buit. Cada temporada fem un salt al buit. Les subvencions surten molt tard i els diners no arriben fins a finals d’any. 

 

Millor finançament, doncs.

A més, tampoc hi ha una llei de mecenatge. A sobre cal afegir-li els canvis polítics com la nova convocatòria d’eleccions al Parlament. Nosaltres estem al mig del centenari i ho tenim tot parat. Passen moltes coses que ens deixen treballant en la precarietat. A nosaltres ens agradaria molt professionalitzar-ho tot, però no podem perquè mai sabem de què disposem. Majoritàriament, treballem amb un equip de voluntaris que és una meravella treballar amb ells, ho fan amb la il·lusió, ho fan amb el convenciment que els agrada, són molt bons professionals i ho fan per estimació a la Victòria i al que fem des de la Fundació.

 

Com es podria canviar?

Ara durant el centenari hem tingut el suport de la Generalitat de Catalunya i estem molt contents. Però no m’agradaria que després del centenari s’acabés, sinó que serveixi per donar una estabilitat i això demana acompanyament. Nosaltres ja hem demostrat que podem fer la feina que fem, que és bo per a tots, perquè tot això que fem nosaltres és pel país. Necessitem una mica més de cura, que ens cuidin una mica més.

Subscriu-te al butlletí de jornal.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article