“És igual com sigui el teu cos, el què has de tenir és el talent per fer-lo anar”

Meritxell Verdaguer

Té gairebé setanta anys i té almenys cinc projectes de dansa en marxa. Un d'ells, un solo en el qual commemora seixanta anys de dedicació a la dansa. Els seus pares ja ballaven i mai es van oposar a què es dediqués a la dansa. Montse Colomé ha estat una de les convidades a la jornada Parlen les dones que ha organitzat el Departament de Cultura i inaugura, amb aquesta entrevista, una sèrie de quatre converses amb les participants en la taula 'Parlen les dones amb experiència'. Som-hi!

Seixanta-vuit anys i encara dalt d'un escenari, i ballant.

Com que el cap el tinc bé, em continuen proposant coses. El meu cos està un pèl cansat i he de trobar un l'equilibri, i això em costa una miqueta. Però no m'ho esperava estar encara dalt d'un escenari. Això va començar amb en Pere Faura que em va suggerir de participar en el seu espectacle Rèquiem nocturn, llavors vaig agafar un filó de sortir a l'escenari que no m'esperava...

Això va ser l'any 2020...

Després em van començar a sorgir coses i vaig dir-me: "Mira, també pot ser bona manera de tancar un cicle, no?". Però no tinc molt clar quan es tanca el cicle i vaig fent tot el que em va sorgint. També intento escoltar al meu cos i a les queixes de les articulacions.

Estàs rodant amb el teu solo Celebration, però tens més coses entre mans.

Com a intèrpret ara mateix estic fent bolos del Celebration i del Moríos, que és el mateix Moriu-vos en castellà. Una peça que vam fer al TNC que parla de la gent gran precisament. També estic fent un acompanyament al poeta Oriol Sauleda amb una peça que es diu Llumeneres. Però estic en dos projectes més, un amb gent amateur al Poble Nou i un altre amb dones a Girona. Ah, i a més estic treballant al TNC fent la coreografia de Els criminals.

Una agenda plena.

Aquesta setmana he hagut de fer coses matí i tarda i quan arriba la nit estic bastant planxada. Però estic en procés d'això, de deixar anar una mica, però m'està costant. No perquè no tingui ganes de fer-ho, no soc d'aferrar-me tampoc, però bé... van sortint coses i com ho fas per escoltar més el cos que t'està dient "estic cansat"?

Fins ara deus haver descansat poc, has participat d'una manera o altra en un centenar d'espectacles.

Són molts. He participat en un centenar, però no sempre dirigint. He fet d'intèrpret, he dirigit, he fet d'ajudant de direcció, d'ajudant de coreografia, de coreògrafa, etc. Sempre m'ha agradat fer coses diferents, he estat molt eclèctica i això m'ha ajudat molt al llarg de la meva carrera. Puc dir amb orgull que he viscut de la dansa sempre i això ha passat precisament perquè no em vaig especialitzar en res. M'han arribat propostes del món del teatre, del món de la música, del món de la dansa, de la dansa contemporània, de la dansa tradicional...

El que tu has creat, té mirada de dona?

Soc una dona i la meva mirada és de dona. Això és així.

Dona i dansa són coses que pesen, ho has dit a la trobada "Parlen les dones".

He tingut una vida professional àmplia per això que t'he dit, que m'he espavilat en molts sectors, no? Però fins i tot avui has d'estar tota l'estona explicant què vol dir ser coreògrafa. Tota l'estona! Per exemple, moltes vegades posen al programa "moviment". Jo em nego a tenir aquesta paraula, jo no soc “moviment”, soc coreògrafa. Tinc un ofici que és el de coreògrafa! Això encara ara que tinc seixanta-vuit anys ho he d'anar explicant. És una mica pesat.

I si et dic: "Ballar és de nenes".

És una frase que persisteix. Hi ha nens que els agrada ballar i els hi costa perquè ja sembla que hagin de ser diferents. I potser no són diferents, sinó que volen ballar.

"Hi ha hagut èpoques en què els homes han ballat més."

Cosa de nens o de pares?

Encara hi ha pares amb molts prejudicis. Hi ha hagut èpoques en què els homes han ballat més. Això m'ho va dir una vegada el Jaume Ayats, que havia estat director del Museu de la Música. Em va dir que a la seva època les dones quan havien de triar l'home amb qui casar-se, preferien que ballés bé, era un plus. Si l'home no ballava, s'avorrien molt socialment.

El meu pare balla molt bé.

Els meus tiets i tota la meva família per part de mare, que eren gent humil, els nens havien ballat tots a l’Orfeó Gracienc, que és on jo vaig començar. Això ara és impensable, hi ha hagut un canvi en això.

Dius que no has estat una ballarina amb un cos no normatiu i que t’ha faltat estatura. Als homes els hi passa igual?

Totalment. Amb els homes també. És una qüestió d’estètica, no de gènere. Tenim l’estètica molt de la dansa clàssica, la tenim molt a la retina. Si tu preguntes “Digui'm una peça de dansa”, tothom et dirà: “El llac dels cignes”. Però és clar, han passat moltes coses després de “El llac dels cignes”.  És igual com sigui el teu cos, és igual, el què has de tenir és el talent per fer-lo anar.

"Fas una opinió i potser al cap d’una estona ho diu un home, per exemple, i allò va a missa perquè ho ha dit aquell i no has dit tu"

En l’àmbit laboral prefereixes parlar de violència professional. A què et refereixes?

Vol dir que tu dius una cosa, fas una opinió i potser al cap d’una estona ho diu un home, per exemple, i allò va a missa perquè ho ha dit aquell i no has dit tu. Encara ara passa. També, que jo vaig de bolo amb el meu solo que el faig jo i el signo jo i quan arribo jo ni em miren. És veritat que hi ha un tècnic que m’ajuda, però no es dirigeixen als dos. Es dirigeixen a ell. Jo soc la que surto a donar la cara, però no, es dirigeixen al tècnic, diguéssim.

En una època en què estava mal vist que les dones no es casessin, la teva mare no et va dir mai que ho fessis.

No em va motivar mai cap al matrimoni, tampoc el meu pare. Ella em deia: "Pensa-t'ho bé perquè si et cases i tens fills, podràs continuar fent el que a tu t'agrada, però hauràs d'equilibrar-ho perquè si tens fills, els hauràs de cuidar. Si no, no en tinguis." Era molt clara amb això la meva mare.

No t'has casat.

Sí que m'he casat! Quan ja tenia més de cinquanta anys i m'ho van demanar. Em va dir que havia anat al jutjat a demanar als papers, però que per fer-ho l'altra part també hi havia d'estar d'acord. "Tens dos mesos per pensar-ho", em va dir. Vaig necessitar els dos mesos per canviar tot el meu cervell i els meus prejudicis i al final vaig dir que sí. Em va dir que volia formar una familieta i amb això em va acabar de convèncer, feia poc que havia perdut la meva família. T'he de dir que el què va passar després de casar-me va ser molt curiós. Els cosins que em quedaven, la meva tieta... van deixar de tractar-me diferent. Vaig deixar de ser la persona més enigmàtica pel que fa a les parelles, més bohèmia, i em van començar a convidar a dinars, sopars, etc. És molt curiós socialment el fet de casar-te i comprometre't.

Creus que si haguessis estat mare hauries tingut aquesta vida professional tan rica?

No, no l’hauria tingut. Hagués estat diferent, segur. És així, a vegades has de triar. Ens pensem que ho podem tenir tot, però tot no ho podem tenir.

El públic ha canviat al llarg dels anys?

El veig canviat a pitjor i amb això estic preocupada. Als anys setanta al públic li agradaven obres més suggerents. Ara el teatre a Catalunya s’ha comercialitzat molt. Pel què fa a la dansa, als programadors encara els costa. “La dansa encara no s’entén”, diuen.  Però què vols entendre? Quan et poses davant d’un quadre potser no entens res, però t’arriben coses, la dansa és el mateix.

Doncs què agrada ara?

Ara la gent va a veure monòlegs, vol riure. Que ho entenc molt bé, però podríem riure de manera intel·ligent. Només mirar els títols dels monòlegs… de les vagines, dels no sé què, dels no sé quants. Vull dir: aaaaaaahhhh! Amb això crec que hem anat molt enrere.

Potser necessitem missatges molt clars.

Jo crec que ara mateix hi ha una mica de confusió. De vegades es volen veure coses espectaculars i ja no s’està tan pendent del contingut. Entenc que els privats necessiten que la gent vagi al teatre, però es busca molt que la gent surti a la televisió. Els de dansa, que no sortim mai a la televisió, no som mai ningú. Cesc Gelabert i Sol Picó són els nostres màxims representants i n’hi ha la tira de ballarins! Però si no surts a la tele… i els que hi surten se’ls hi proposen coses comercials perquè la gent hi vagi. L’ star system català ha fet una mica de mal al teatre, d’aquí que s’ha perdut una mica el fet de donar-li contingut.

El preu no hi té res a veure?

L’entrada és cara, sí. Jo, per exemple, al Liceu no hi puc anar. Hi treballo, però no hi puc anar. Però clar, si parles amb productors necessiten les entrades per tirar endavant. És un peix que es mossega la cua.