Una altra economia ja existeix. Però és prou gran?

Fa anys que l'economia social i solidària va abandonar el relat de l'alternativa per a dir que aquest model econòmic ja existeix i dona faena a moltes persones. Això suposa parlar de tu a tu a les empreses convencionals i també relacionar-s'hi en l'àmbit comercial. Aquest model econòmic s'ha anat fent gran i cada vegada hi ha més béns i serveis que podem satisfer mitjançant models empresarials democràtics, amb preocupació i acció laboral, ambiental, social...

Tot i que definir l'economia social i solidària sempre és un repte, gairebé tots coincidim a dir que és més madura que anys enrere. Aquesta bona notícia és mèrit de moltes persones i també d'unes institucions que ni que siga encara com a última de les prioritats han començat a creure-se-la. Ara ningú pot dir que una altra economia no és possible. La pregunta en tot cas és si és prou gran.

Quants àmbits queden exclusivament en mans de l'economia convencional? Quines dificultats troba l'economia social i solidària per a entrar amb força amb la producció industrial o el mercat immobiliari? No es tracta d'aparéixer com a cooperatives i acabar competint com qualsevol gran empresa. No es tracta de caure en la lògica de sobreproducció i especulació. Es tracta precisament de voler transformar aquests béns i serveis perquè no responguen a aquestes dinàmiques.

L'economia social i solidària existeix i creix, però encara no és prou gran. Alhora, la que ja existeix té un repte immens per a donar-se a conéixer i per a ser presa seriosament. En part és problema de les seues organitzacions, que de vegades expliquen la seua acció d'una forma tan abstracta i amb floritures que costa d'entendre ben bé què fan. En part també és un problema de no saber esdevindre actors realment rellevants, el que segurament tard o d'hora haurà de passar per una separació de l'administració pública, que a hores d'ara sustenta alguns dels principals projectes i dispositius de l'economia social i solidària del país.

Sobre la mirada institucional, no està de més apuntar el debat i deixar-lo obert: Fins on s'ha de dependre de l'administració? Quantes entitats tenen un percentatge elevadíssim del seu pressupost a línies de finançament públic siguen contractes, subvencions o altres formes d'ajut? Això és bo? Si l'economia social i solidària vol continuar existint és viable que tinga un alt grau de dependència institucional? Què passarà si un Milei a la catalana o a l'espanyola decideix deixar-ho tot en mans del mercat tradicional? Les cooperatives i altres entitats de l'economia social i solidària sobreviurien com un aixopluc d'esperança i oportunitats?

Alhora, cal entendre que la realitat de les àrees metropolitanes és diferent entre elles i, sobretot, respecte a zones rurals. Ni Barcelona és Elx, ni Palma és el Pont de Suert. Les singularitats de cada territori expliquen què existeix i què no existeix, i com s'interrelaciona. Que des d'una gran capital es pense la intercooperació en termes de serveis no impedeix que al camp faça anys que les cooperatives agrícoles –amb tots els seus errors i encerts– fan alguna cosa semblant al que ara és embrionari als serveis.

De vegades, em sembla, l'economia social i solidària peca per partida doble. D'una banda, amb moltes organitzacions menudes és difícil mirar més enllà de l'activitat de cada projecte i tindre una imatge de conjunt. D'altra, la intercooperació a gran escala topa amb els límits de les diferències d'una realitat per se diversa i, alhora, depèn en gran manera de grans vies de finançament o sessions d'espai des del sector públic, que no sempre està ni estarà predisposat per molta incidència política paral·lela que intentem fer. Tot plegat en paral·lel a mantindre projectes vius en un món que de vegades sembla que ens va a contracorrent.

No es tracta de desanimar ningú. Es tracta de ser conscients de les mancances i oportunitats i, alhora, de ser conscients de la diversitat. L'economia social i solidària només podrà créixer si som conscients de tot això.