Al món casteller també passa


Per què les dones no ens atrevim a posar-nos al capdavant de les entitats? Aquest és un dels grans problemes que ens trobem a la nostra societat i, per tant, també en la cultura popular. En l’àmbit casteller hi ha moltes dones que formen part de les colles castelleres (a grans trets podem dir que hi ha un 60% de castellers i un 40% de castelleres), però quan es tracta de fer un pas més en termes de responsabilitat, la cosa canvia. Però què ens passa? Hi ha moltes dones amb talent. Moltíssimes. Em nego a creure que és qüestió de no estar a l’altura. Més aviat em decanto per pensar que és cosa d’(auto)exigència, d’(auto)confiança i, en certa manera, també de conciliació familiar. Només un petit recordatori: la majoria d'entitats de la cultura popular són autogestionades i voluntàries. Aquí ningú s’hi dedica i cal trobar hores a dies ja altament tensats.

Algú es podria preguntar per què és necessari que les dones ocupin càrrecs. No, no és que tinguem afany de protagonisme. No, tampoc és que vulguem aclaparar totes les fotografies institucionals. El que volem, el que necessitem, és que a les organitzacions es prenguin decisions tenint en compte l’opinió i l’experiència de les dones per crear espais més justos, més transversals, més inclusius, més cooperatius.

No ens cansem mai de dir que la cultura popular i l'associacionisme són un gran motor de la societat catalana. Tampoc ens cansem de dir que les colles castelleres són una petita representació de la societat i, per tant, no estan lliures dels valors patriarcals i masclistes que predominen en l'actualitat. En aquest sentit, des de l’àmbit casteller treballem per fer pedagogia i sensibilització sobre tots aquests temes. I no només això. Fa just unes setmanes es va aprovar el nou Reglament de Règim Intern de la Coordinadora de les Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), l’entitat que aglutina les més de cent colles castelleres amb l’objectiu de representar els interessos comuns de totes les colles. Doncs bé, aquest document inclou la regulació de la inclusió de, com a mínim, un terç de dones a la Junta directiva. Personalment, soc zero fan de les quotes (i menys encara en l’associacionisme), però per algun punt haurem de començar, no? I, evidentment, no és suficient. Però és un pas més per situar els castells com a referent en la cultura i en la societat civil. Si la societat no avança prou de pressa, haurem de forçar-ho nosaltres.

Massa sovint tendim a pensar que el lideratge està relacionat amb l'autoritarisme i la jerarquia. Fins fa ben poc s’ha pensat que la persona al capdavant havia de ser forta, poderosa, omnipresent i que havia de saber de tot. Per sort, sembla que aquesta visió està canviant. Hem de trencar amb aquesta imatge masculinitzada del lideratge. Es necessiten dones que agafin la responsabilitat, però que no deixin de ser elles mateixes. No necessitem superheroïnes. No necessitem dones perfectes. Necessitem dones normals i corrents que es posin al capdavant de les organitzacions.

Parlem un moment dels mitjans de comunicació, perquè tenen un paper fonamental en la visibilització del paper de la dona tant en l’àmbit cultural com en qualsevol altra àmbit. S’ha fet i s’està fent molta feina per visibilitzar la dona en espais de debat i de comunicació. Ara ja ens comença a fer mal als ulls (i al cor) quan veiem una taula rodona plena d’homes o quan no conviden a cap dona a les tertúlies per parlar del tema que sigui. Amb això hem avançat una mica. Tot i això, no en tenim prou. El talent femení hi és, l’únic que cal és visibilitzar-lo. Si la cultura ja té un espai molt reduït en la majoria dels mitjans de comunicació, la cultura popular està gairebé invisibilitzada. I quan per fi tenim uns minuts de glòria, qui apareix? Evidentment, les persones que tenen càrrecs: els homes.

Amb tot això, el que vinc a dir és que la introducció de la dona a la pràctica castellera va suposar millores tècniques. Aquí no hi ha debat que valgui. Ara ens hem de plantejar quins rols tenim i volem tenir en les organitzacions. Molt temo que, en aquest sentit, cal continuar fent (molta) feina.

Subscriu-te al butlletí de jornal.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article