De la participació a la cooperació: la ciutadania, d’usuària a creadora

Sigui per llei, per postureig o per convicció, sembla que l’interès en involucrar la ciutadania en la presa de decisions sobre alguns dels temes que l’afecten és creixent. I dic alguns perquè les qüestions més transcendentals i estructurals sovint es deixen per les comissions d’experts: la gestió de la sequera o el model de territori en són bons exemples.

Potser aquest és un dels motius de l’aparent desmotivació generalitzada i de les dificultats d’involucrar-se en els processos de presa de decisions que ens afecten de manera quotidiana, més enllà d’exercir el dret a vot. La manca de temps i de disponibilitat o la falta de convicció sobre la capacitat transformadora d’aquests espais participatius i de la incidència que tindrà el fet de contribuir-hi són afirmacions sovint generalitzades. En tot cas, els que ens dediquem a processos que involucren la ciutadania, sabem que és difícil arribar a una representativitat important.

L’any 1969 Sherry Arnstein va proposar l’anomenada “escala de la participació”, on definia diferents graons en funció del grau de poder que pot exercir la ciutadania. Per Arnstein, els nivells d’Informació o Consulta, sovint els més comuns, són participació simbòlica. En canvi, als més alts s’hi troba la Col·laboració, la Co-creació o la Co-gestió.

De manera sintètica doncs, podem diferenciar dos tipus de participació: la del model consultiu, a través del qual es demana l’opinió a la ciutadania, i per tant, es caracteritza per l’absència d’un diàleg entre les parts (un exemple d’aquest model son els pressupostos participatius); i la del model cooperatiu, el qual requereix una major implicació de la ciutadania, és a dir, un procés dialògic que vehicula les problemàtiques, les demandes, les necessitats i els desitjos respecte un interès col·lectiu.

Els darrers anys s’han impulsat iniciatives des de diferents espais i administracions que visualitzen la necessitat no només d’obrir un diàleg proper entre administració i ciutadania, sinó d’entendre que el diàleg és i ha de ser entre veïnes i veïns, i que el paper de l’administració és el de donar suport a això i facilitar-ne l’acompanyament. Els Plans de Desenvolupament Comunitaris (amb diferents noms arreu del territori) no funcionen com un espai intermediari entre institucions i ciutadania, sinó que comencen a acompanyar els processos d’empoderament que sorgeixen des del veïnat i que demanden (de forma col·lectiva) millores en les seves condicions de vida.

No obstant, aquests espais, acompanyats o no, moltes vegades encara són espais de privilegi per moltes persones. El model de participació cooperatiu implica entendre les dificultats que certs col·lectius, sobretot els més vulnerabilitzats, tenen alhora d’implicar-se en aquests espais de participació. Per això és necessari tenir en compte els següents aspectes:

1. Considerar la diversitat de la societat en totes les seves formes, inde­pendentment de l’edat, el sexe, la capacitat, el nivell de renta, les creences, etc. Incorporar l’equitat i la justícia envers els col·lectius més vulnerabilitats permet crear espais inclusius. Caldrà, però, cercar estratègies concretes que vagin directament enfocades a arribar a aquestes persones.

2. La transparència ha de regir totes les fases del procés participatiu. L’administració ha d’assumir la responsabilitat de ser transparent i ha d’obrir la participació a la diversitat d’actors, i comprometre’s amb els resultats. Només així s’obtindrà la credibilitat i la confiança per aconseguir que la ciutadania s’hi adhereixi.

3. Si volem una societat civil informada i involucrada cal una acció pedagògica a nivell local i territorial. La participació ciutadana implica un exercici de pedagogia sobre el tema que s’està debatent o treballant, però també sobre la participació pròpiament dita. En el nostre context, encara ens queda camí per recórrer i només aprendrem a participar, si participem; tal com només aprendrem a cooperar generant els espais de cooperació.

4. Facilitar que la ciutadania esdevingui creadora passa per reconèixer i posar en valor les diferents capacitats i coneixements que conflueixin. Els sabers més tècnics no són més valuosos per se que els basats en l’experiència; és amb el conjunt que s’obté una aproximació el més propera possible a la realitat complexa.

5. La comunicació, lligada a l’accés a la informació és imprescindible per arribar a les persones en la seva diversitat. El llenguatge utilitzat lligat al procés comunicatiu, tant dins l’espai participatiu com per la comunicació externa; ha de permetre arribar i interpel·lar al conjunt de la societat. Per tant, adaptar la comunicació als diferents contextos i necessitats és imprescindible.

En resum, una participació cooperativa com la base per a una governança comunitària transformadora, ens ha de permetre escoltar, parlar i aprendre les unes de les altres. Obrir espais de diàleg diversos on cada persona pugui exercir el seu rol clau és el què pot donar sentit voler formar part d’una comunitat i a implicar-se en la co-responsabilitat col·lectiva per la millora d’allò comú.