La fabulosa agroindústria alimentària

Des de fa uns mesos sembla que tenim en marxa una campanya per reivindicar la importància de l’agroindústria a Catalunya. Editorials, informes, reportatges de televisió insisteixen a mostrar-nos dades extraordinàries del negoci d’aquest sector industrial que no para de créixer. “Només per darrere del turisme, l’alimentació és el principal sector de l’economia catalana”, podíem llegir fa unes setmanes en aquestes mateixes pàgines. La gran quantitat d’externalitats que en canvi genera l’agroindústria (una significativa responsabilitat en l’emissió de gasos contaminants; elevat consum d’energia i aigua dolça; pèrdua de fertilitat de la terra; elevada generació de recursos i malbaratament alimentari; abús de pesticides, fertilitzants químics i antibiòtics; pèrdua de biodiversitat, etc.) sembla que no es tenen en compte.

Però en el que vull centrar-me és a contradir una de les moltes xifres que s’esgrimeixen en defensa del sector agroindustrial. S’insisteix en el nombre de llocs de treball que crea, però són xifres que, segons la meva comptabilitat, són negatives, i això em permet afirmar que com més agroindústria menys sector agrari.

La indústria agroalimentària comprèn totes les empreses que desenvolupen activitats relacionades amb la transformació, conservació o manipulació de productes agraris, destinats principalment a l’alimentació. En el període 2010-2017, va passar de tenir 75.000 treballadors a tenir-ne 83.000, és a dir, un augment de 8.000 llocs de treball, la qual cosa semblaria una dada excel·lent. En bona lògica, si l’activitat d’aquestes indústries ha crescut, hauria de créixer en paral·lel l’activitat agrícola que la proveeix de cereals, verdures, hortalisses, carn, llet, etc. Però, paradoxalment, s’ha produït exactament el contrari. En aquest mateix període, la població activa dedicada a l’agricultura va passar de 66.500 persones (pagesos, ramaders, treballadors agraris, etc.) a 53.800. És a dir, es van perdre 12.700 llocs de treball, amb la qual cosa, com deia, el saldo és negatiu en més de 4.000 persones.

És obvi que el creixement de la indústria agroalimentària va associat a un clar canvi en els nostres hàbits alimentaris. Concretament, a una substitució dels aliments frescos (que baixen un 3% anual en les nostres dietes) pels plats precuinats industrials i el menjar processat. Una equació que genera fortes implicacions negatives per a la pagesia.

Al mateix temps, el creixement de les indústries alimentàries (en el cas de Catalunya encapçalades per Nestlé, Vall Companys, Agrolimen, Damm i Danone) es dona sense alimentar-se de la producció local. En un marc de lliure mercat, s’alimenten de les primeres matèries més barates que troben en qualsevol lloc del món. Si, per exemple, la indústria de la fleca requereix olis, importarà oli de palma abans que fer servir olis locals. Si el que requereix una empresa de pizzes és tomàquet fregit, buscarà els proveïdors més barats, segurament Itàlia o el Marroc. I quan es dona el cas que aquesta primera matèria barata la troben aquí mateix, com passa amb la poderosa indústria porcina, el que trobem també és molt revelador. Mentre que el nombre de porcs engreixats i sacrificats no para d’augmentar (de 17,5 milions d’animals sacrificats el 2010 hem arribat als 21,6 milions el 2017), baixen el nombre d’explotacions ramaderes i només resisteixen les més grans, tecnificades i amb menys mà d’obra. De nou, el sector agrari perd llocs de treball (en aquest període es van tancar 600 granges porcines).

Però no tot és la quantitat, també hauríem de revisar la qualitat dels llocs de treball. Com hem vist en aquests darrers mesos amb les denúncies dels treballadors dels escorxadors de la indústria càrnia, ens trobem amb unes feines molt precaritzades i amb condicions totalment injustes.

En fi, que pel meu gust massa aplaudiments per a una indústria de transformació alimentària que en realitat el que ha transformat és el paisatge agrari del país i la nostra manera d’alimentar-nos.

Publicat a ARA (27 de gener del 2019).