Deu anys del 15-M: més herència als moviments socials que a les institucions

Aquest cap de setmana fa deu anys que va esclatar el moviment 15-M o dels ‘indignats’ en diversos punts de l’estat espanyol com Barcelona. Aquella mobilització contra les retallades socials i la crisi econòmica del 2008 reclamava canvis polítics, socials i econòmics importants, però una dècada més tard alguns experts i activistes que hi van participar expliquen a l’ACN que molts d’aquests canvis només perviuen en la forma d’organitzar-se dels moviments socials. Per contra, coincideixen que a l’esfera política els canvis han estat menors, i bona part de les reivindicacions segueixen pendents d’acomplir-se. També consideren que el moviment sobiranista ha aprofitat algunes reivindicacions i formes de mobilització del 15-M.

Les d’aquell maig van ser mobilitzacions convocades a través de xarxes socials, sense cap gran organització formal al darrere i en plena campanya de les eleccions municipals i autonòmiques en moltes comunitats. La mobilització de Madrid va acabar amb una acampada a la plaça de la Porta del Sol, que la policia va intentar desallotjar a la força. Però l’estesa de tendes es va començar a imitar en diverses ciutats de l’estat, com a la plaça Catalunya de Barcelona, on s’hi van estar diverses setmanes. Sobre el llegat social i polític que en queda actualment n’han parlat a l’ACN els sociòlegs Víctor Climent (UB) i Jordi Mir (Centre d'Estudis sobre Moviments Socials de la UPF), els politòlegs Toni Rodon (UPF), Marc Sanjaume (UOC) i Xavier Torrens (UB), i dos dels activistes que van participar en el moviment: Ivan Miró, de la cooperativa Ciutat Invisible, de Sants, i Simona Levi, de la plataforma Xnet.

Acadèmics i activistes coincideixen en el fet que la crisi econòmica i financera global iniciada el 2008 i les posteriors polítiques d’austeritat pressupostària i de retallades socials, que a Espanya van comportar alts índex d’atur, van fer coincidir a les places persones i col·lectius procedents de lluites socials anteriors com l’ecologisme, l’accés a l’habitatge, el feminisme, el pacifisme o l’altermundialisme amb joves i adults de classes mitjanes i treballadores que fins aleshores no s’havien polititzat. Segons Toni Rodon, la fins aleshores “desafecció”, definida com a cinisme i passotisme, va “mutar en insatisfacció”, cosa que va comportar més implicació i mobilització de la ciutadania. Ivan Miró diu que es va passar del “nihilisme i la resignació” a la “repolitització del malestar”.

Els acampats i els que participaven en la mobilització sense quedar-se a dormir a les places es van dividir en diverses comissions, feien debats i assemblees i van posar en comú reivindicacions i estratègies de lluita. D’allà en van sortir enfortides plataformes com la PAH o les marees de pensionistes, sanitaris o docents. Quan l’acampada pròpiament es va acabar, es va descentralitzar cap a barris i pobles. També diverses plataformes es van organitzar de forma descentralitzada però coordinada per fer accions puntuals i adaptades a cada territori i accions generals comunes. En aquest punt hi van jugar un paper important les noves tecnologies i les xarxes socials, que fins feia poc s’usaven bàsicament per comunicacions ordinàries o entreteniment, però que a partir d’aleshores també es van fer servir per a l’activisme social i polític, explica Simona Levi. “No hi havia líders, i es feia servir una mentalitat molt digital com és el lideratge distribuït, ni vertical ni horitzontal, sinó organitzat en petits nodes, tant a internet com a fora, i els nodes estan vinculats”, concreta.

Salt a la política i reacció del sistema

El salt a la política d’aquell moviment no va ser immediat. En les eleccions municipals i autonòmiques d’aquell 2011 el PP va guanyar majoritàriament a tot l’estat i a Catalunya CiU va tenir bons resultats, com l’alcaldia de Barcelona, després que l’hivern anterior Artur Mas s’hagués convertit en nou president de la Generalitat. Hi va haver molta abstenció i vots nuls, però en les noves eleccions catalanes del novembre del 2012 la CUP va entrar per primer cop a la cambra catalana amb tres diputats amb alguns vots no estrictament independentistes, segons alguns experts. Fins aleshores havia estat una força municipalista, que ja havia passat d’una vintena a un centenar de regidors del 2007 al 2011. El 2014 Podem va treure cinc eurodiputats a les eleccions europees, en les municipals i autonòmiques del maig del 2015 Podem, els ‘comuns’ i altres confluències a Catalunya van aconseguir alcaldies en grans ciutats com Barcelona, Badalona o Madrid, i Cs i CUP també van obtenir bons resultats en ajuntaments importants. Des d’aleshores, es pot dir, segons els experts, que el moviment del 15-M ja és present a les institucions d’una forma o altra i que el bipartidisme ha “implosionat”, en paraules de Marc Sanjaume.

Jordi Mir explica que alguns dels moviments socials previs al 15-M van néixer o créixer gràcies a aquella acampada. Però l’entrada amb força a les institucions, fins i tot governant-les, de persones i discursos procedents directament d’aquells moviments socials “difícilment s’hagués vist sense el 15-M”, segons Mir. De fet, Rodon considera que una de les grans novetats del 15-M és que no només volia influir en les institucions com feien anteriorment altres moviments, sinó entrar-hi per canviar-les des de dins, cosa que, segons ell, no ha acabat d’aconseguir.

De fet, Sanjaume creu que el sistema polític, institucional i de partits ha absorbit part del discurs dels ‘indignats’, però no ha canviat “el moll de l’os” com la Constitució, les polítiques públiques d’habitatge, educació, pensions o sanitat, o la representació democràtica, ni tampoc el paper de la banca o les multinacionals, entre altres. Els dos grans partits del sistema bipartidista, PP i PSOE, s’han “replegat” i han “intentat cooptar” el moviment i fer alguns canvis “de maquillatge”, però també han incorporat les noves formes de fer política iniciades per aquells ‘indignats’. El sistema, ha fet que els nous partits acabin parcialment funcionant com els vells, diu aquest politòleg. Fins i tot, com a reacció, han sorgit o crescut partits contraris al 15-M, com Cs o Vox. De moment, però, els dos vells grans partits segueixen guanyant les eleccions per davant dels seus rivals més petits i nous.

Segons Xavier Torrens, la falta de consolidació i aplicació d’algunes de les propostes programàtiques del 15-M es deu en part a la “base teòrica feble” dels seus líders. “Tots els moviments socials tenen cicles, però l’impacte social del 15-M hagués perdurat més si els seus líders tinguessin més lectures”, explica, i afegeix que “els polítics tenen molta formació en el màrqueting de la política, però no en polítiques públiques, creuen que els discursos en si mateixos ja fan els canvis socials”.

Simona Levi és molt crítica amb Podem, a qui acusa de “trair” el moviment, apropiar-se del seu discurs i “manipular l’imaginari col·lectiu” tot i que “no eren a les places”. “Va usar aquesta energia, les noves formes de governança, la sostreu dient que ells la representen, sense haver-hi participat en absolut i li treu potència davant de l’opinió pública; per això es va reduir l’impacte del que realment la societat civil organitzada estava demanant i el transforma en les reivindicacions bàsiques d’un partit d’esquerres i interessat com Izquierda Unida, no aporta cap canvi o innovació”, recrimina.

No obstant això, aquesta veterana activista digital compara el llegat del 15-M amb el de la Revolució Francesa, la Segona República espanyola o el Maig del 1968 a París: “són moviments molt innovadors, amb idees i formes molt noves que ràpidament són cooptats o destruïts fins i tot per enemics interns, però deixen un substrat que perdura en el temps”. Segons ella, el dels ‘indignats’ no va ser “un moviment” sinó una “energia que produeix molts moviments”.

Jordi Mir destaca que una de les grans novetats i aportacions del moviment ha estat que algunes de les mobilitzacions no només eren per fer-se visibles al carrer, sinó que tenien objectius concrets i immediats, com els ‘escarnis’, les ocupacions de sucursals bancàries o energètiques o l’aturada de desnonaments. Segons ell, aquesta és una de les grans aportacions d’aquelles mobilitzacions que encara perdura. En canvi, Víctor Climent creu que les propostes del moviment diluïdes dins de Podem són pròpies de la socialdemocràcia “antiga” com el PSOE de la transició, i les mobilitzacions efectistes ja les havia inventat Greenpeace.

Però Ivan Miró considera que part del llegat social i econòmic d’aquells debats assemblearis als carrers i places és, per exemple, el creixement de l’economia social i solidària o de la banca ètica. L’impuls, aquell 2011, i el posterior creixement van fer, segons aquest activista, que moltes administracions fessin polítiques públiques a favor d’aquest tipus d’economia a partir del 2015. “Part de la societat ha avançat molt més ràpid, però l’elit institucional té molta rigidesa i resistència, i costa molt veure com elements de transformació social arriben a arrelar”, admet.

Intersecció amb el procés sobiranista

Els acadèmics coincideixen també que el procés sobiranista ha estat influït en part pel 15-M. “Són quasi dues cares de la mateixa moneda”, diu Mir. “Són fills de la mateixa mare però de pare diferent”, diu Torrens. Alguns ciutadans mobilitzats pel 15-M també ho han fet pel procés sobiranista, però altres han mantingut postures enfrontades. De fet, alguns dels entrevistats recorden que durant l’acampada al centre de Barcelona hi va haver importants debats sobre la independència, el dret a l’autodeterminació, la llengua a utilitzar en les assemblees o la coordinació de l’acampada catalana amb les altres de la resta de l’estat i sobretot la de Madrid. Finalment, es va arribar a un cert consens que el moviment donaria suport al dret a l’autodeterminació, però no pas a la independència.

Tots dos moviments han apuntat contra enemics comuns com la monarquia, les empreses de l’Ibex-35, la Constitució o “el règim del 78”. Cap dels dos moviments ha aconseguit plenament els seus objectius. No obstant això, Mir considera que els objectius més concrets i a curt termini de l’independentisme poden generar més frustració, mentre que les dificultats per canviar les institucions des de dins i “concretar les utopies” del 15-M fan que aquest moviment social pugui seguir present a les institucions, “generar esperances” i alhora fer que alguns partits tradicionals canviïn certes dinàmiques internes, com les primàries, el llenguatge o fins i tot propostes polítiques.

Però el sobiranisme ha aprofitat algunes formes d’organització i mobilització dels ‘indignats’ i fins i tot ha assumit algunes propostes polítiques i socials: organització en xarxa, més horitzontal i formada per petites cèl·lules territorials i sectorials; democràcia més directa, amb primàries; coordinació a través de noves plataformes tecnològiques; mobilitzacions no tradicionals; o crítiques als grans conglomerats empresarials espanyols, entre altres.

Futur incert

Pel que fa al futur del moviment i les seves reivindicacions, alguns dels experts també coincideixen en opinar que actualment no es donen les circumstàncies idònies perquè sorgeixi un moviment similar. Ara mateix no hi ha nivells de corrupció tant alts, l’actual crisi econòmica té un origen diferent i de moment no s’han implantat polítiques públiques d’austeritat com en l’anterior crisi, tot i que Ivan Miró creu que hi podria haver una “austeritat en diferit” amb la reforma laboral o de les pensions d’aquí uns anys per tal de poder retornar els fons europeus.

Per últim, el propi sistema polític, de partits i econòmic ha englobat les opcions partidistes que defensen aquests postulats i, per tant, no hi ha tants incentius per revoltar-se en contra d’aquestes institucions perquè les seves reivindicacions ja hi són representades, almenys formalment. Segons Jordi Mir, no hi ha un teixit social tant actiu i divers com el 2011 per desembocar en un moviment com aquell.

A més, alguns com Climent o Sanjaume creuen que l’auge del populisme d’extrema dreta dels últims anys pot tenir dos efectes: que algunes persones que es podrien veure inclinades a participar en mobilitzacions al carrer no ho facin per por que la ultradreta les manipuli, acapari i aprofiti; o que directament el descontentament d’alguns els aboqui a votar opcions populistes, com ha passat en diversos països occidentals i està començant a passar a l’estat espanyol. Ivan Miró, de fet, assegura que el 15-M va endarrerir quasi deu anys l’arribada de la ultradreta a les institucions espanyoles.

Tampoc se sap com reaccionaran les noves generacions recentment polititzades i que no van viure en primera persona el 15-M perquè eren infants o adolescents. En els últims temps mobilitzacions com les independentistes o a favor de Pablo Hasel han mostrat una violència arrauxada però es desconeix si aquesta politització juvenil es mantindrà al llarg del temps. En tot cas, Miró creu que “hi ha una revolució pendent, perquè el 15-M no va acabar de fer la feina que cal per viure amb dignitat”.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article