“Tenim el desig de ser l’embrió d’una economia postcapitalista”

Aina Serra i Julià

És soci fundador de la cooperativa l’Apòstrof fa més de 25 anys, quan poca gent parlava de cooperatives. Reflexiu, amable, empàtic… dona  gust conversar amb algú que acompanya i cuida.

Comences corregint textos, però ara d’això en queda poc…

Bé, segueixo fent feina lingüística puntualment. Però un dels trets de les cooperatives és la capacitat d’adaptar-se a les inquietuds canviants de les persones que en formen part.  Últimament dedico més energia a la dinamització de l’Economia Social i Solidària en diversos espais, però igualment des de l’Apòstrof.

Què entens per Economia Social i Solidària?

L’Economia Social i Solidària (ESS) és un conjunt de projectes que intenten resoldre les necessitats de les persones de manera democràtica, feminista, compromesa… Configura un altre tipus d’empresa, d’economia o de societat, fins i tot. L’ESS abraça iniciatives més empresarials i d’altres més comunitàries, inclou des de les cooperatives de treball fins els horts urbans, els bancs de temps o els grups de criança. És una proposta econòmica que incorpora l’economia productiva i la reproductiva.

És una alternativa real al capitalisme?

Parlem de desitjos?

Endavant!

Les millors experiències d’Economia Social i Solidària sí que apunten cap a una alternativa econòmica que demostra que és possible fer economia d’una manera justa, igualitària, democràtica, sostenible… i hi ha el desig que això pugui ser part d’un embrió d’una economia postcapitalista. De totes maneres, no hi ha una veu única dins l’ESS: jo et dono la meva opinió i el meu desig, que és compartit per moltes altres persones; però no tothom dins l’ESS té una perspectiva anti i postcapitalista.

I la possibilitat real?

La realitat és que l’Economia Social i Solidària, tot i que ha crescut ininterrompudament des de fa dècades, no deixa de ser una gota emancipadora en un oceà capitalista i, per tant, la transformació real que genera és limitada. Per això algunes persones pensem que l’ESS s’ha d’aliar amb altres moviments socials emancipadors com el feminisme, l’ecologisme, el municipalisme d’esquerres, el sindicalisme crític... i empènyer conjuntament cap a un canvi social. Sola no tindrà prou força ni capacitat, ni ara, ni d’aquí 30 anys.

No, eh? Ni d’aquí 30 anys...

El marc econòmic, cultural, jurídic i polític del capitalisme ja s’encarrega d’escapçar qualsevol moviment que representi una alternativa possible.

I els economistes què en diuen?

A la gran majoria, l’ESS no els interessa. Entre els que serien més afins, uns la veuen com un pilar per humanitzar l’economia capitalista, com Stiglitz, mentre que d’altres, com per exemple Schweickart, la consideren un pilar d’un nou sistema que anomenen democràcia econòmica, socialisme autogestionari de mercat, socialisme cooperatiu...  

Ningú en parla com a sistema hegemònic...

Per ara som part d’un embrió d’una alternativa possible. Des d’aquí hem de seguir creixent de manera coordinada i ja veurem quina capacitat d’incidència tindrem sobre un canvi social global. Som un agent de canvi important, però un agent més.

Com imagines aquest creixement?

Ara ens trobem davant d’una situació excepcional, una situació d’emergència: canvi climàtic, escassetat de recursos, fam, perill de nova guerra mundial, autoritarismes... tot això em fa por perquè auguro més sofriment humà. Penso que tenim deu, vint o trenta anys, com a màxim, abans d’enfonsar-nos en una crisi global molt forta, digue-li col·lapse, barbàrie, caos.... L’ESS ha de bastir una estratègia que ens permeti evitar aquest escenari o, com a mínim, reduir el sofriment humà que comportarà i ajudar a assentar les bases de futur per a societats justes en un planeta sostenible.

I què podem fer en aquest temps?

Penso que l’ESS ens permet seguir una estratègia dual: empènyer per superar el sistema patriarcal capitalista en què vivim abans que ens porti al col·lapse, però alhora preparar la societat per sobreviure de la millor manera possible a aquest col·lapse, si al final no som a temps d’evitar-lo

Però podem evitar el col·lapse?

Si una mobilització social molt gran, mundial i permanent empeny els poders públics a posar límits al capitalisme desbocat i a implantar mesures enèrgiques de decreixement i redistribució de la riquesa, aleshores potser sí. És el que en diem transició ecosocial.

I si no?

Si arribem a una situació de col·lapse, les persones que sàpiguen autogestionar-se en petites comunitats autosuficients sobreviuran millor. Per tant, l’ESS també ens ha de preparar per a aquest escenari. Hem de seguir sembrant, hem de generar projectes innovadors i referents en totes les activitats essencials per a la vida, en totes les comarques del país i en tots els sectors populars per fer de fars que puguin orientar les persones a replicar-los per sobreviure a mesura que la crisi global es vagi aguditzant.

Quina conversa ha de tenir l’ESS amb l’administració pública?

L’administració pública ha d’ajudar al creixement de l’Economia Social i Solidària, però respectant els seus ritmes i sense voler-se-la apropiar. Des del 2015 a Catalunya hi ha certa aposta per aquesta línia; ara es tracta de fer-la estructural i intensificar-la. Però, a més, les administracions han de limitar progressivament el poder de les grans empreses capitalistes. Perquè creixi l’economia solidària ha de decréixer l’economia capitalista. 

Fa 25 anys que vas engegar i ets part d’una cooperativa, l’Apòstrof. Quins són els aprenentatges de la posada en pràctica del model?

La veritat és que és un aprenentatge constant. Crec que nosaltres veníem d’una cultura molt productivista i ara posem més les cures al centre. Hem hagut de fer molts aprenentatges. Personalment destacaria adonar-me que res és permanent. Les cooperatives són les persones que la formen, i les persones d’una cooperativa canvien i, a més, cadascú evoluciona amb el temps. Així, des dels serveis que ofereixes, fins a la democràcia, l’equitat o el compromís social, tot s’ha de treballar, revisar i cuidar cada dia si no vols perdre capacitat de transformació social.

Això té uns costos molt elevats...

Sí, sostenir el model té uns costos que sovint convertim en autoexplotació. En aquest sentit, també hem après la importància d’assolir una certa massa crítica. Quan les cooperatives tenen molt poques persones sòcies hi ha poc excedent de temps per repartir feina, per intercooperar, per comprometre’t amb projectes socials, i les càrregues de feina poden ser brutals.

La teoria de cuidar-nos...

A poc a poc hem après a cuidar-nos més, i això passa per trobar moments informals per estar totes juntes, per assegurar que en cada àrea de treball hi ha més d’una persona o que els sous responen a les necessitats de cadascú i no a una igualtat estricta, uns sous que cadascú d’alguna manera s’autoassigna al principi d’any, un sistema que va ser fruit d’un debat molt bonic que vam tenir a la cooperativa.

Subscriu-te al butlletí de jornal.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.