Els concerts de l'administració pública amb les entitats socials, per Efren Carbonell i Paret

Redacció

La cobertura del gap existent entre les necessitats dels col·lectius més vulnerables i les exigències d’una realitat, massa sovint, crua i plena d’iniquitats, ha tingut diferents actuacions i plantejaments per part de les administracions públiques.

Venim d’un model social europeu que es va començar a construir, amb l’esforç de molta gent, al final de la Segona Guerra Mundial, per tal de dotar a la democràcia d’una major fortalesa, capaç de garantir drets bàsics a la ciutadania com l’educació, la salut o les pensions socials,  a fi d’evitar l’escletxa social causada per un conflicte devastador i superar esquemes basats,  només en la caritat i la benevolència. D’aquesta manera, neix l’estat del benestar, on els serveis socials tenen un paper preeminent.

Gairebé vuitanta anys més tard, Catalunya va consolidant el seu model, encara lluny d’un horitzó de justícia social plena, i on la vulnerabilitat pren diferents formes que emanen d’un concepte esbiaixat de l’alteritat amb reculades i oscil·lacions que s’haurien pogut evitar amb visions, horitzons i ganes compartides i conjugades amb l’interès general.

L’informe que es desprèn del Baròmetre del Tercer Sector Social de Catalunya 2022, evidencia que les entitats socials atenen, acompanyen i ofereixen suport a més d’1.900.000 persones en situació o risc d’exclusió social a Catalunya (350.000 més que en el baròmetre del 2017). Aquest tercer sector és un motor econòmic a Catalunya que genera l’1,4% del PIB.

En el Pla Estratègic de Subvencions 2022-2025 de la Conselleria de Drets Socials, per bé que les sigles emprades no ho fan fàcil (COSPE, IRPF i CONVO) hi apareixen 72 línies de subvenció, condicionades, com sempre, a l’existència de dotació pressupostària adient i suficient:

• En règim de concurrència competitiva
• En règim de concurrència no competitiva, de concessió directa.
• Altres subvencions en què s’acreditin raons d’interès públic, social, econòmic o humanitari, i d’altres degudament justificades que en dificultin la convocatòria pública.

D’ençà de la pandèmia, el sector considera urgent comptar amb una Llei del Tercer Sector Social—al País Basc i a les Illes Balears ja la tenen—  que permeti superar el model de subvenció per anar cap a l’acció concertada, mitjançant una llei compatible, i així donar seguretat jurídica a les entitats i al seu finançament. El tercer sector hauria d’articular les seves relacions a partir del model públic que ja existeix en l’àmbit de la salut o de l’escola, que és un model clarament vinculat al sense ànim de lucre. Per exemple, el règim de pagament delegat dels centres educatius concertats amb el Departament d’Educació, seria un objectiu molt raonable que no només disminuiria la precarietat laboral de les 103.000 persones treballadores, amb l’equiparació salarial i de condicions a la funció pública, sinó que atenuaria la complexitat financera i les tensions de tresoreria de les organitzacions socials.  

De manera que l’avantprojecte de Llei dels instruments de provisió del Sistema Públic de Serveis Socials (tramitació parlamentària que avança en paral·lel a la Llei del Tercer Sector i la Llei de l’Economia social i solidària), tindria com a objectiu principal passar d’un sistema contractual que prioritza l’oferta econòmica a un sistema prioritàriament concertat basat en la qualitat del projecte i l’atenció a la persona que seria aplicable a totes les administracions de Catalunya. Tot plegat, definint la participació de les entitats socials o mercantils en la prestació dels serveis inclosos a la cartera de serveis socials i prioritzant el dret a rebre un servei de màxima qualitat i de fort impacte social, per damunt d’altres consideracions i on el preu no esdevingués un element essencial, agilitzant i flexibilitzant els processos administratius i reforçant els mecanismes d’avaluació i control, amb independència de qui presti el servei.

El marc normatiu també fixaria que, d’acord amb la jurisprudència europea, les entitats del tercer sector podrien concertar de manera preferent quan hi hagi les mateixes condicions d’eficàcia, qualitat i costos,  i on el preu no sigui un element essencial. En aquest sentit, hi hauria tres modalitats de col·laboració:

• El concert social: les entitats acreditades que gestionen serveis del Sistema Públic de Serveis Socials en establiments o amb mitjans de titularitat privada.
• La gestió delegada: les entitats d’iniciativa social o privada que gestionen serveis que es presten en establiments de titularitat pública.
• El conveni singular de cooperació que regula l’acció concertada amb una altra administració pública, quan és diferent de l’administració titular del servei.

Després de mostrar la flegma i la lentitud de les tramitacions de llei i d’analitzar el laberint minoic i la consegüent teranyina burocràtica que representen tots els processos jurídics de provisió de serveis a les persones més vulnerables, considero que seria de justícia que acabessin sent públics, de debò.

Per Efren Carbonell i Paret, activista dels drets socials.