Sagnar com a afer públic, per Núria Gibert

Redacció

La menstruació i tot el que l’envolta segueix patint estigma i repudi social arreu. Els dogmes, les llegendes urbanes i la desinformació han relegat un procés biològic que afecta uns 1.800 milions de persones al món a l’àmbit estrictament privat. Són popularment conegudes creences com que durant la menstruació és recomanable no banyar-se, no tocar certs objectes o restriccions a l’hora de cuinar.  És evident que moltes d’aquestes creences històricament tenien càrregues simbòliques amb objectius de control sobre el cos, la natalitat i l’estructura de dominació sociopatriarcal, però és cert també que malgrat l’abast del coneixement científic i mèdic del cos humà actual, les conseqüències de l’estigma s’han mantingut vigents i la regla segueix essent percebuda socialment com un tema brut i vergonyant.

Sense anar més lluny, el 2016 una proposició sobre mètodes de recollida del sagnat menstrual a l’Ajuntament de Manresa, va provocar un fort rebombori als mitjans de comunicació i l’opinió pública es debatia sobre si era o no un tema digne de ser debatut en un consistori.

Aquest tabú social ha sigut combatut amb el gota a gota permanent del moviment feminista global que ha aconseguit que menys d’una dècada després de l’episodi de Manresa, avui sí, la menstruació estigui en la conversa pública i les administracions liderin canvis substancials per a pal·liar tres dels principals problemes associats als productes d’un sol ús:

La desigualtat en l’accés. Dues de cada deu dones de l’Estat pateixen pobresa menstrual segons l’estudi sobre l’equitat menstrual a Espanya i la despesa associada suposarà de mitjana al llarg de la vida fèrtil de cada dona uns 2.500 euros (Fundació per a la Prevenció de Residus i Consum). A Catalunya el CEO indica que el 23% de les dones han hagut de reutilitzar productes d’un sol ús per raons econòmiques. En un país on els medicaments són finançats en bona part de forma pública és cridanera l’exclusió d’aquests productes essencials.

La quantitat de residus que generen: s’estima que només a Catalunya es generen 9.000 tones de productes menstruals no reutilitzables a l’any, segons Rezero.

I la laxitud legislativa en l’etiquetatge dels components que permet que empreses productores i distribuïdores no estiguin obligades a especificar-ne la composició exacta i que malgrat això diverses anàlisis d’aquests productes han detectat la presència de disruptors endocrins, substàncies carcinògenes, mutagèniques o tòxics reproductius i/o irritables per a la pell. Algunes de les substàncies identificades estan específicament prohibides en joguines o cosmètics.

Amb l’esperit d’abordar totes aquestes qüestions i d’altres el Departament d’Igualtat i Feminismes ha presentat el Pla integral d’equitat menstrual i climateri 2023-2025. Un Pla que aprofundeix en els drets reconeguts i també n’introdueix de nous, com el dret a l’equitat menstrual. El pla planteja actuacions en set àrees de treball: l’educació menstrual en la infància, l’adolescència i la joventut; en l’àmbit de la intervenció sociocomunitària; l’accessibilitat a productes i espais adequats; mesures en l’àmbit laboral; formació de professionals; el foment de la recerca, i la divulgació i sensibilització.

La mesura estrella és sense dubte la distribució gratuïta de productes reutilitzables que dispensaran les farmàcies que s’hagin adherit a la campanya i que es podran adquirir amb la targeta sanitària.

La iniciativa és, doncs, filla de demandes antigues, ambiciosa en els objectius i necessàriament polièdrica en els àmbits d’actuació, a més de pionera en el context europeu. Però si la voluntat és capgirar un hàbit de consum nociu pel cos, pel planeta i per la butxaca, caldrà complicitat a diversos nivells; complicitats entre la societat per assegurar un canvi de mirada social i sobretot tenir capacitat de contrarestar les campanyes d’aquelles empreses que fabriquen productes d’un sol ús.

No és cert que fins ara la menstruació no fos un afer públic, ja que la despesa en el tractament de tones de residus generats, les conseqüències de l’emissió de CO₂ en la producció, la despesa sanitària d’afectacions ginecològiques, la feien de facto un problema de salut pública, però mai ha estat tractada com a tal. La idea és doncs capgirar aquesta tendència, i l’objectiu més eteri és segurament el més interessant de cara a aconseguir aquest objectiu; afegir la perspectiva de gènere a temes injustament silenciats, posar sobre la taula que efectivament sagnar és també un afer públic i que la vergonya i reclusió mai més haurien de planar sobre els cossos de les dones. Aquesta batalla, però la veurem amb el temps.