Les infermeres de Catalunya porten un mes de vaga, pel Fòrum Català d'Atenció Primària

Redacció

Les infermeres de Catalunya porten un mes de vaga. És una situació que es podria anomenar d’històrica ja que no existeix un precedent similar d’aquest col·lectiu. El Tercer Acord de l’ICS ha estat el detonant per fer visible tot el malestar de les infermeres acumulat durant molts anys.

Cal tenir en compte les repercussions d’aquesta vaga, tant per la població com pel sistema sanitari, així com també per les pròpies infermeres i tots els altres professionals que treballen en un equip sanitari.

Abans, però, val la pena fer un anàlisi del per què s’ha arribat a questa situació, ja que “la vaga” és l’última acció a fer quan s’esgoten les negociacions entre patronal i treballadores ó bé quan aquestes no han cobert les expectatives. Es poden diferenciar dos vessants en les demandes del col·lectiu d’infermeres; una té a veure amb les condicions laborals i una altra està relacionada amb qüestions professionals, de reconeixement i competències. Ambdues tenen lligams que no es poden destriar. Les reivindicacions que fan les infermeres no tenen a veure amb una situació recent; més aviat, és la conseqüència de patir condicions adverses des de fa molts anys.

Les polítiques d’austeritat dutes a termes després de la crisis del 2008 i les conseqüents retallades de pressupostos que es van realitzar a l’Atenció Primària van comportar una reducció del nombre de professionals contractats, afectant directament a la qualitat dels serveis prestats. La inseguretat laboral, amb contractacions molt precàries, i una sobrecàrrega de feina important van afavorir les migracions d’infermeres formades aquí a altres llocs d’Europa. Un major reconeixement i millors possibilitats de desenvolupament professional, així com les millores laborals, eren els motius que atreien a les infermeres a emigrar a altres països com el Regne Unit. Cal tenir present que les infermeres espanyoles són de les millors formades de tot Europa i això fa que trobin amb facilitat ofertes laborals arreu del món.

En tots aquest anys les condicions de treball no han millorat, els ratis d’infermera per pacient són dels pitjors d’Europa. Si la mitjana europea és de 9,5 infermeres per cada 1000 habitants, a Catalunya aquest rati és de 6,1 per 1000 habitants. Si es volguessin equiparar aquestes dades caldria incorporar 24.750 infermeres, el que suposa un 53% més. Aquesta manca de professionals es tradueix en una major sobrecàrrega laboral que disminueix la seguretat dels pacients donat que les plantilles han de doblar torns per poder cobrir vacances, jubilacions, o assumir pics de feina en situacions com poden ser les campanyes de vacunació i/o els períodes de grip, per exemple.

Les repercussions que ha tingut la pandèmia en la salut física i mental de les infermeres és un altre aspecte que cal afegir. L’estudi realitzat pel consell general d’infermeria a 20.000 infermeres després de la pandèmia reflectia que: el 80% es trobava en una situació d’estrès mantingut, el 75% presentava ansietat, i el 33% depressió. Una altra dada a tenir en compte és la mitjana d’edat del col·lectiu d’infermeres. Segons el INE, el 31,5% de les infermeres de Catalunya tenen més de 55 anys.

D’altra banda, cal analitzar tot el malestar que ha produït en les infermeres la manca de reconeixement en la categoria professional A1 després de 14 anys de la implementació del Pla Bolonya al 2010 i de les especialitats dins del mercat laboral. Els estudis d’infermeria són un Grau de 4 anys que dona opcions a les infermeres al finalitzar-lo, via examen IIR (Infermera Interna Resident), a una especialitat i a poder accedir a doctorar-se. Tot aquest creixement en coneixements, capacitats, i competències no s’ha vist recompensat amb el reconeixement del Grau i de la categoria professional A1, de la mateixa manera que altres estudis de Grau sí que la tenen reconeguda. El menyspreu és evident. El Conseller públicament ha justificat que atorgar la categoria professional A1 no depèn d’ell sinó de l’Estat Espanyol. Tot i això, hi ha comunitats autònomes que ja tenen un complement específic per pal·liar aquest problema mentre no arriba l’homologació per part de l’Estat. Les responsabilitats també recauen en els nostres dirigents.

Respecte les especialitats infermeres, en aquest acord es reconeix l’especialitat en Infermeria Familiar i Comunitària (IFiC), però dins de la carrera professional. Això és insuficient ja que, després de tenir una especialitat via IIR, aquesta ha de ser reconeguda tant a nivell de bossa de treball com de plaça d’infermera especialista, així com també de sou. De la última oposició de l’ICS, al 2018, hi ha infermeres especialistes en Atenció Familiar i Comunitària (AFiC) que estan treballant a una planta d’hospital perquè no hi havia -ni n’hi ha- places específiques d’infermeres especialistes en AFiC a l’Atenció Primària. Això és una falta de respecte a les infermeres que han fet l’especialitat.

El Fòrum de diàleg de les professions va marcar 17 reptes professionals de present i futur en el marc del sistema sanitari català. El Fòrum reunia representants del govern de Catalunya, entitats de la ciutadania, societats científiques, col·legis professionals, organitzacions sanitàries, òrgans docents i sindicats. D’entre les accions que recollia l’informe, el punt número 16 tenia com a objectiu impulsar les polítiques de planificació i d’ordenació de la professió infermera. Per poder desenvolupar aquest punt calia fer palès el reconeixement de l’especialitat com a valor diferenciador en les convocatòries de places i en determinats nivells assistencials, així com el reconeixement de les infermeres especialistes des del punt de vista econòmic, curricular i amb formació continuada. Per tant, algunes de les reivindicacions que les infermeres demanen en la lluita no són qüestions que no s’hagin treballat àmpliament amb anterioritat. És més, estan registrades i caldria dur-les a terme si es governés amb responsabilitat. No es lícit tornar a partir de zero a cada canvi de govern.

Les condicions laborals negociades al III acord de l’ICS no presenten les millores que el col·lectiu esperava i ha actuat com un catalitzador en les mobilitzacions de les infermeres. La responsabilitat que té una infermera és molt gran i ha d’estar reconeguda social i econòmicament. Les infermeres estan de vaga i no demanen res que no se’ls degui des de fa molt de temps.

Per Antonia Raya Tena i M. Luz Talavera Pérez del Fòrum Català d’Atenció Primària (FOCAP).