COP28: una cimera gramsciana, per Andreu Escrivà

Redacció

Algunes frases gaudeixen d'un vernís d'atemporalitat que les converteixen en referències circulars. Hi ha una cita de Gramsci, profusament usada a l'anàlisi sociopolítica, que n'és un bon exemple: "El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I llavors sorgeixen els monstres". Recorde haver-la llegit per primera vegada al voltant de 2008, quan el capitalisme d'arrel neoliberal, salvatge i assedegat, va fer crac. No era la fi de la història, llavors. No ho és ara tampoc.

La cimera del clima que acaba de concloure a Dubai té també una certa flaire a aquesta dita gramsciana. L'acord de la COP28 certifica que el món fòssil està tocat de mort. "És el principi de la fi dels combustibles fòssils", han asseverat alhora el Comissari Europeu d'Acció Climàtica, Wopke Hoekstra, i el secretari executiu de Canvi Climàtic de l'ONU, Simon Steill. Per primera vegada (per primera vegada!) es fa una menció explícita a l'abandonament del gas, el petroli i el carbó. El cas, però, és que amb l'emergència climàtica gran part del problema rau als ritmes, més que en les declaracions puntuals. Si decretem la fi dels combustibles fòssils, però, aquest estat moribund s'allarga dècades, naixeran els monstres i ens transformaren en zombies, tan del gust de les distopies de Hollywood. Ultrapassarem els punts d'inflexió climàtics, creuarem les fronteres planetàries i tancarem la possibilitat d'habitar un món amb un escalfament inferior a un grau i mig, o fins i tot dos graus. Enmig, debatrem sobre si l'energia nuclear (massa lenta i massa cara) o la geoenginyeria (ingovernable, antidemocràtica, impredictible) són solucions vàlides per a un caos climàtic que requereix més d'un canvi cultural que tècnic. 

No podem estar satisfets, ni contents, però tampoc tenim dret a sentir-nos derrotats. Acceptar la catàstrofe i llençar-ho tot a perdre és un privilegi que només ens podem permetre des del Nord Global. Ara toca posar en marxa allò que s'ha acordat a Dubai. Escurçar els terminis. És possible?

Tot i que sempre busquem resumir les COP en un titular -fracàs o victòria, catàstrofe o redempció-, hi ha molt més sota la pell dels acords, al darrere de dues setmanes intensíssimes on es tanquen multitud de pactes menys mediàtics però també importants. La cimera d'enguany començà amb la creació del fons per als països més vulnerables al canvi climàtic, per bé que amb una dotació inicial absolutament ridícula. La porta, però, està oberta, i cal reconèixer que fou un inici esperançador. Davant d'algunes crítiques a aquest mecanisme de compensació, ja a la cimera de l'any passat vam poder escoltar veus del Sud Global que ens deien que per a elles era importantíssim, cabdal, i que menysprear aquest fons era contraproduent i fins i tot dolorós per a ells. 

Potser el més criticable és que l'acord final de la COP28 continua essent voluntari, però també que, tot i marcar el principi de la fi dels combustibles fòssils, es parla de tecnologies inexistents per a la captura de carboni. Massa indefinició per al full de ruta del segle XXI, massa urgència per a reescriure'l any a any. Massa allunyat també d'allò que ens diu, tossuda, la ciència: cal una reducció immediata i dràstica de les emissions, que només es pot aconseguir retallant el consum i fonamentalment la producció dels combustibles fòssils. Cal plantejar-se seriosament la disminució del consum d'energia i materials a escala global; un debat, el del decreixement, que ja ha permeat des de l'esfera acadèmica i activista a la popular i política.

Dubai podia haver certificat un futur inhabitable. No ha estat així. També podria haver-se arribat a un acord ambiciós, amb un lèxic coherent amb la realitat climàtica i uns mecanismes que reflectiren la responsabilitat d'uns pocs països en la catàstrofe global. Tampoc ho hem vist. El que sí que ens arriba des del Golf Pèrsic és una promesa inconclusa de futur, d'un món postfòssil que cal anomenar amb claredat i imaginar amb valentia per a fer-lo possible. 
 

Per l’ambientòleg Andreu Escrivà.