No mengis el que no menjava l'àvia

En tendències alimentàries hi ha dues realitats que, matemàticament, sembla que no encaixen. Creix de forma molt clara l'alimentació industrialitzada al mateix temps que creix l'alimentació ecològica. Com és possible que ambdues creixin?

Efectivament, l'alimentació basada en l'agroindústria alimentària globalitzada no deixa d'expandir-se. Són cada vegada més les persones que bases la seva dieta en un conjunt de productes elaborats adquirits a les grans superfícies comercials i que pràcticament estan llestes per usar amb unes senzilles instruccions de descongelar, escalfar o gratinar. Com un moble que cal muntar, s'acompanya d'unes instruccions fàcils. L'acompanyen amb brioixeria i begudes refrescants. En paral·lel, les grans superfícies guanyen en hegemonia comercial. Si generalitzem, aquesta dolenta manera de menjar -menjar escombraria, com diuen a Estats Units- està més present en les persones amb menys recursos econòmics i és en elles on es presenten una major taxa de problemes de salut vinculats, com ara l'obesitat, càncer o diabetis. 

Com a resposta i alternativa, és notòria la clara tendència a favor de l'alimentació biològica i orgànica, és a dir, aquella que practiquen persones que volen garantir una dieta lliure de pesticides, hormones o antibiòtics, i busquen una nutrició més sana i equilibrada. En aquesta cultura alimentària es posa l'accent en dietes vegetarianes o vegades, i és freqüent que s'incorporin productes d'altres latituds molt valorats pels seus al·licients nutritius. En aquest cas, també veiem com es multipliquen les botigues bio, els portals d'internet que comercialitzen aquests productes i, fins i tot, apareixen cadenes i franquícies centrades en aquest sector. És tan gran el boom d'aquesta alimentació, que les grans superfícies i el seu olfacte econòmic no deixen escapar l'oportunitat ni dediquen esforços en aquest camp. Per satisfer aquesta demanda, una part important de l'oferta arriba d'un model d'agricultura ecològica a gran escala i globalitzat. Una altra vegada, generalitzant, aquesta fórmula sempre que és més present entre les famílies amb major poder adquisitiu.

La resolució d'aquesta equació impossible és senzilla: ambdós models alimentaris creixen perquè hi ha una alimentació, fins no fa massa majoritària, que està en caiguda lliure, que decreix, que es troba en vies d'extinció. Ja no es menja normal, ja no es menja com sempre s'ha menjat, com menjaven les nostres àvies i els nostres avis. 

Si ens remuntem uns 40 o 50 anys enrere, que és molt poc temps, les opcions i els hàbits alimentaris es repetien a pràcticament totes les famílies. En base als productes de temporada de l'agricultura local, els plats a taula eren sempre plats cuinats a la cuina de casa: estofats de llegums variades, sopes i caldos de verdures i pollastre, estofats de verdures i carns, truites de tota mena, amanides gairebé cada dia, una varietat limitada però sempre present de peix (com ara lluç, sardines de la costa, bacallà o anxoves en conserva), arròs amb verdures, paella o arròs a la cubana, i de postres sempre fruita. Gairebé el 100% d'aquests ingredients es compraven a les botigues del barri, que eren moltes dedicades a l'alimentació: la fruiteria, les queviures, la peixateria, la carnisseria, i algunes més. I pràcticament tots aquests ingredients estaven produïts per la pagesia de proximitat. Aquests comerços, ara, estan desapareixent, aquests hàbits cada vegada són més estranys i el sector de la pagesia va de cap als museus. 

“No mengis el que no menjava la teva àvia” és un bon lema que reconnecta am bla nostra cultura, paisatge i ecosistemes, que possibilita una economia local assentada al sector primari i que guarda bons equilibris nutricionals. Afegim-hi que, per garantir que aquests aliments siguin saludables i contribueixin a minimitzar el canvi climàtic, en els temps que corren hauríem d'assegurar que siguin aliments procedents d'agricultures i ramaderies ecològiques. Criteris del passat, amb fórmules del present, em sembla la combinació més sensata. 

Publicat a Ets el que menges (Gener, 2019).