‘Solastàlgia’


Solastàlgia és un neologisme encunyat el 2005 per Glenn Albrecht, professor de Sostenibilitat de l'australiana Murdoch University, i que a casa nostra ja ha arribat a la literatura, com a títol del relat de ciència-ficció de Gemma Martí O’Toole, al recull de relats Extraordinàries (Males Herbes, 2020).

Solastàlgia és la combinació del llatí “solacium” (confort, consol, alleujament, calma...) i la terminació grega “algia” (dolor), per descriure la situació en què un lloc o entorn que estimem molt, o que és central per a la nostra existència, és profanat o degradat, ço que ens provoca sentiments de privació, abandonament o devastació. I així, també descriu el patiment emocional i existencial causat per la crisi climàtica. Segons diversos autors, la salut humana està interrelacionada amb la salut de la terra i, d’acord amb això, un paratge devastat, a on la biodiversitat ha disminuït, pot generar solastàlgia. El 2015, la revista mèdica The Lancet la va incloure com una nova manifestació de l’impacte de la crisi climàtica sobre la salut i el benestar humans.

Albrecht la descriu com “la nostàlgia que experimentes malgrat que encara ets a casa teva”, però el teu entorn canvia d’una manera que a tu et causa patiment. A banda de la crisi climàtica, també es pot experimentar davant d’esdeveniments més locals, com la mineria a cel obert, la construcció d’una carretera, d’una presa, o la desforestació. Per Albrecht, canvis invasius com aquests, infligits al nostre entorn, són percebuts com un atac al nostre sentiment de pertinença. De fet, Albrecht va arribar a la gènesi d’aquest mot, arran del seu treball de camp entrevistant gent que vivia prop de mines a cel obert. Aquestes entrevistes revelaven que els entrevistats sofrien un patiment físic i psicològic pronunciat pel fet d’haver de viure i treballar prop d’aquestes mines, acompanyat d’un sentiment d’impotència per no poder exercir cap influència sobre tots aquests canvis.

Un dels sentiments comuns a les comunitats que experimenten solastàlgia és la pèrdua de la predicibilitat d’un entorn abans previsible. Quan més lligada a l’entorn es troba la forma de vida d’una comunitat, més susceptible és d’experimentar solastàlgia. Així, els agricultors són particularment vulnerables. I, a la inversa, els que tenen rendes més altes, són menys susceptibles que aquells que les tenen més baixes, a causa de la més gran adaptabilitat que possibiliten les rendes més altes.

Que hàgim arribat a un punt a on ens hagi calgut crear un mot per a definir els sentiments que ens provoquen les continuades agressions al medi ambient, siguin locals o d’escala planetària, no és més que una conseqüència inevitable de la magnitud i repetició d’aquestes agressions. Ens calen mots per a definir-nos a nosaltres, al món que ens envolta i com ens hi relacionem. I no hi ha dubte que les agressions al medi ambient, i l’impacte que tals ens provoquen, són una part essencial del nostre món d’avui dia.

Subscriu-te al butlletí de jornal.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Grau daniela Elna 66200
3.

No sabia quin mot utilitzar per evocar l 'immens dolor dia rere dia al no sentir més al meu entorn la llengua parlada per totes les persones adults. Visc al lloc on vaig néixer però s han mort tots els qui parlaven la llengua de la meua infància i els nouvinguts xerren en francès : " quin dolor de l ànima" en constatar no sols el lingüicidi sinó la desaparició progressiva de la nostra nació al Nord.
Dinó també la minoritzaciö

  • 0
  • 1
Joan IGLESIAS Argelers
2.

Una solastàlgia profunda ara ve a emboirar els empordanesos amb un projecte eòlic al golf de Roses...

Paraula que té molt de sentit per expressar aquest nou capgirarment planetari.

El sou, el diner; les peles ho pelen tot!

  • 0
  • 0
gabriel la Cerdanya prostituïda
1.

Sensacional, i m' incorporo el nou mot al meu propi diagnòstic

  • 0
  • 0

Comenta aquest article