La universitat dels ocells

La imatge tradicional de com els animals adquireixen els coneixements necessaris per viure i sobreviure, incloses les reaccions instintives, només inclou dos camins: aquells coneixements que es transmeten codificats a través del codi genètic, i aquells coneixements que els pares transmetin als seus fills durant la seva criança. Però un experiment publicat el juny del 2017 a Avian Biology, per la Dra. Montserrat Suarez-Rodriguez de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, ens revela una situació radicalment diferent.

Els ocells, quan fan els nius, els fan recol·lectant materials disponibles al seu entorn. I quan aquest entorn és urbà, inclou materials urbans com, per exemple, burilles. Un ocell que inclou burilles als seus nius és el pinsà casolà. Les burilles són tòxiques per als pollets però, alhora, per la mateixa toxicitat, són tòxiques per a les paparres, i per aquest motiu, n'actuen com un repel·lent. I aquest efecte repel·lent de paparres és beneficiós per a la supervivència dels pollets dels pinsans, que es veuen deslliurats dels efectes perniciosos de les paparres.

Però, fins aquí, no estava clar si les burilles formaven part dels nius dels pinsans només per que estaven disponibles com a material constructiu, o si hi havia alguna altra motivació. I, per tal d'aclarir això, la Dra. Suarez-Rodriguez va dur a terme el seu experiment, que consistia en substituir, a uns quants nius, el folre del niu fabricat pels ocells, per un d'artificial de feltre. La substitució de folres es va dur a terme un cop els pollets ja havien sortit dels ous, perquè està estudiat que, en aquesta etapa, els pares són molt més reticents a abandonar els pollets, malgrat pertorbem els nius. Com que és al folre del niu a on hi ha tant les burilles com les paparres, en substituir-los, l'experiment assolia un punt de partida neutre, controlat i equivalent, per a tots els nius participants a l'experiment: sense burilles ni paparres.

Així, els nius es varen dividir en tres grups: al primer, es varen afegir al feltre setanta paparres; al segon, es varen afegir paparres mortes i, al tercer, no s’hi va afegir res. Llavors, els investigadors varen esperar que tots els pollets ja fossin plomats, i llavors varen recollir tots els folres artificials per estudiar-los. I això va revelar que, mentre que els folres que no tenien paparres, o les tenien mortes, no tenien cap burilla, el que havien rebut les paparres vives, sí que en tenien.

El que revela un nivell espaterrant d’intel·ligència. Evidentment, les burilles són un fenomen recent, en termes de la història del planeta. Per tant, de cap manera això seria un coneixement que els pinsans haguessin pogut heretar dels seus antecessors. Com que només es varen trobar burilles allí a on hi havia paparres, això vol dir que els pinsans varen deliberadament recollir burilles per tal de fer-les fora. Però només quan tenien paparres.

Això vol dir que els pinsans, per començar, han sigut capaços, d’alguna manera, de deduir les propietats antipaparres de les burilles, i establir la relació entre ambdós conceptes. Després han sigut capaços d’entendre com les burilles els podien ajudar a augmentar la possibilitat de supervivència dels seus pollets, i gravar aquest aprenentatge a la memòria. I finalment, tancant el cercle, han utilitzat aquest coneixement quan els hi ha calgut, però només quan els hi ha calgut.

Crec que no cal ser ornitòleg per quedar-se bocabadat davant d’una demostració d’intel·ligència de tal magnitud. I crec que, aquesta lliçó, ha d’influir molt substancialment en la consideració en què tenim, i en com tractem, i en com consentim que es tractin, tots els éssers vius. Amb els pinsans, s’ha comprovat aquesta demostració cabdal d’intel·ligència. Mentre altres experiments no demostrin, o neguin, un mateix nivell d’intel·ligència a tots els animals d’entitat similar o superior al dels pinsans, per precaució, hem d’assumir que també disposen d’un nivell d’intel·ligència similar. I actuar en conseqüència.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article