El 26% de la despesa que assumeixen els ajuntaments correspon a d'altres administracions

Ahir es va presentar l'estudi 'Despesa dels municipis catalans en serveis no obligatoris 2003-2009', elaborat per la Diputació de Barcelona. Segons Antoni Foguè, president de la Diputació, d'aquesta anàlisi, realitzada en col·laboració amb l'Institut d'Economia de Barcelona, es desprèn que 'l'actual marc competencial està desfasat. La cartera de serveis que ofereixen els ens locals és molt més gran que el cabal de finançament del que disposen' , i que també 'hi ha un desfasament clar entre el que s'exigeix dels municipis i el finançament que se'ls aporta'. I afegeix "ara que tant es parla de la necessitat o no de certes administracions, els ens locals es revelen en aquest estudi científic com administracions molt solidàries, que sense el finançament suficient estan atenent les necessitats dels ciutadans'. Per això Fogué proposa un pacte entre administracions per adequar el marc competencial.

En l'acte de presentació de l'estudi van participar, a banda del president de la Diputació, el gerent de la Cambra de Comerç de Barcelona, Xavier Carbonell, i la professora d'Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona, Maite Vilalta,

Fogué va entrar en les dades comparatives, en concret va assenyalar que, del 26,1% del total de despesa no obligatòria del municipis catalans durant el període 2003-2009 –que suposa una mitjana de 301,5 euros per habitant-, 'més de l'11% és despesa amb la qual els ens locals supleixen a d'altres administracions, la Generalitat i l'Estat'. Per això proposa fer un exercici de lleialtat institucional partint d'un pacte entre les administracions, l'Estat, la Generalitat i els ens locals.

Fogué, que ha qualificat l'estudi com a «diagnòstic» ha valorat com «teràpia, el desenvolupament de l'Estatut, que ja indica que cal adequar el marc competencial dels ens locals, i la tan esperada llei de finançament. La despesa no obligatòria no vol dir que no sigui imprescindible i necessària pels ciutadans. S'anomena així a la despesa en certs serveis segons els trams de població. Així, per exemple, un municipi de menys de 5.000 habitants no estaria obligat legalment a fornir de transport públic als seus veïns. Segons l'obra, la despesa no obligatòria finança serveis essencials de polítiques i de funcions públiques d'alt interès públic i social. La proporció de despesa que els ajuntaments destinen a serveis no obligatoris s'ha mantingut estable en el temps i és semblant en municipis grans i petits. Mitjançant la despesa no obligatòria els ajuntaments aconsegueixen garantir la qualitat, l'equitat i l'eficiència en els serveis que s'ofereixen als ciutadans, garantint el dret a accedir a serveis similars amb independència del territori de residència. Els àmbits on més s'inverteix són en seguretat i protecció civil (24,4% del total de DNO), cultura (24,36%), d'altres serveis comunitaris i socials (8,51%) i promoció social (8,45%).

En la situació actual de retallades de la Generalitat», ha conclòs Fogué, el Govern no pot limitar-se a fer exercicis comptables, ha de governar, ha de fer política, però no es pot fer un discurs pel qual assumeixi competències especialitzades del món local per les quals no estaria preparat ni sabria portar a terme. En una situació municipal tan atomitzada com l'existent al nostre país, on molts ajuntaments no tenen els recursos per oferir per si sols els serveis, obligatoris o no, que els ciutadans necessiten, el rol de les diputacions locals és clau per complementar els ajuntaments concertant polítiques públiques, treballant en xarxa i aprofitant les economies d'escala. En el cas de la Diputació de Barcelona, el 60% dels recursos de capital que posa a disposició dels ajuntaments serveixen per finançar equipaments i infraestructures no obligatoris. 

No hi ha cap comentari

Comenta aquest article