Cada dia ens posem a la boca desenes d’aliments. Confiem en marques com Kraft, Coca-cola, Nestlé, Danone. Pensem ... més
Totes les enquestes i les darreres mobilitzacions en clau nacional demostren que alguna cosa s’està movent al ... més
Donada la situació de temporalitat dels treballs, la tasca de cercar i trobar treball hem d'abordar-la més ... més
Telefónica ha denunciat en un comunicat que en el que portem d'any li han robat un 180% més de cable de coure ... més
L'estudi és elaborat per l'investigador argentí Andres Carrasco i es basa en els múltiples efectes de ... més
Vull recomanar un llibre-guia molt útil per a conèixer en profunditat la ciutat de Barcelona, i encara millor, ... més
Sindicats, organitzacions socials i veïnals, associacions de consumidors, expressen el seu rebuig a la forma i al fons ... més
La Plataforma pel TramVallès felicita el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la ... més
El passat dia 12 de novembre, la vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats, Teresa Cunillera, va protagonitzar involuntàriament una imatge d’aquelles que encara retinc a la memòria. Va assistir a la inauguració de les dependencies d’una nova caserna de la Guardia Civil a Tremp. La caserna ha suposat un cost de 865.623 euros a més dels terrenys que han estat cedits pel consistori.
I veient la foto em va semblar que les coses no han canviat pas tant. El mossèn, sense sotana, però amb vestit gris i collet blanc en representació dels poders eclesiàstics; el director general de la Policia i la Guardia Civil, amb vestit de gala i tricorni, en representació de la benemèrita; l’alcalde de Tremp, naturalment en representació del consistori; la vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats i el subdelegat del Govern en representació del Govern central. Tots els poders hi eren representats. La vicepresidenta primera es disposava a tallar la bandera inaugural, espanyola evidentment, tal i com havia de ser, davant l’atenta mirada de la resta d’assistents.
Com que jo devia estar com una mica perplexa en veure a hores d’ara encara una fotografia com aquella, i la meva cara ho devia reflectir, un senyor més aviat gran, se’m va acostà i amb veu greu em digué: “noia, això és una invasió”. Home, no serà tant li vaig dir jo. I ell em replicà: “et dic que sí, que això és una invasió. Ja en tenim una de policia nosaltres. I mira el què van fer l’altre dia quan van detenir a tots aquells, semblaven els homes de Harrelson”. L’home estava realment empipat, però ben mirat una mica de raó si que tenia, sí. I llavors em van venir al cap moltes coses. Vaig recordar que pel voltants del 20 de novembre del 1975, jo encara era molt jove aleshores, a casa meva va arribar un sobre blanc, mecanografiat i sense remitent per tal de no despertar sospites. El sobre contenia un poema, “L’auca del gran merdós”, que en prou feines em van deixar llegir perquè ràpidament el van destruir , però que recordo perfectament que acabava així: “20 de novembre gloriós, s’ha acabat el gran merdós”. Jo no sabia ben bé què volia dir, i per resposta només vaig obtenir un tímid “que s’ha mort el Sisquet”.
I em vaig trobar preguntant-me a mi mateixa on havia anat a parar tot el sentiment catalanista d’aquells temps. Afortunadament però, el passat dia 20 de novembre, vaig tenir la sort i el privilegi d’esser convidada a l’actuació de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya a l’Auditori de Girona, on van interpretar Inoblidables en concert. La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya destil·la catalanitat pels quatre costats. Amb el suport i patrocini de l’empresa gironina Metalquimia, tant de bo aquesta sigui un referent i d’altres en segueixin l’exemple, per segon any consecutiu i coincidint, potser per casualitat, amb una data tant gloriosa, duen a terme un concert de catalanitat pura. La Simfònica va interpretar magistralment 12 arranjaments, tots d’una qualitat i bellesa extraordinàries. L’última peça, la que van fer el bis, es titula precisament així, Catalanitat, i és un remix entre El cant de la senyera de Lluis Millet i L’emigrant d’Amadeu Vives, magníficament orquestrada pel meu oncle, Mon. Valentí Miserachs. Tothom es va esborronar, es van posar mols pels de punta i per uns instants, quan tothom estava dempeus i aplaudint es va poder respirar tot l’aire de la Catalanitat en tota la seva essència i profunditat.
Per si algú el vol sentir, aquest Inoblidables en concert de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, serà segurament el concert que TV3 emetrà per cap d’any. Espero i desitjo que us remogui l’esperit catalanista.