El passat dia 12 de novembre, la vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats, Teresa Cunillera, va protagonitzar involuntàriament una imatge d’aquelles que encara retinc a la memòria. Va assistir a la inauguració de les dependencies d’una nova caserna de la Guardia Civil a Tremp. La caserna ha suposat un cost de 865.623 euros a més dels terrenys que han estat cedits pel consistori.

I veient la foto em va semblar que les coses no han canviat pas tant. El mossèn, sense sotana, però amb vestit gris i collet blanc en representació dels poders eclesiàstics; el director general de la Policia i la Guardia Civil, amb vestit de gala i tricorni, en representació de la benemèrita; l’alcalde de Tremp, naturalment en representació del consistori; la vicepresidenta primera del Congrés dels Diputats i el subdelegat del Govern en representació del Govern central. Tots els poders hi eren representats. La vicepresidenta primera es disposava a tallar la bandera inaugural, espanyola evidentment, tal i com havia de ser, davant l’atenta mirada de la resta d’assistents.

Com que jo devia estar com una mica perplexa en veure a hores d’ara encara una fotografia com aquella, i la meva cara ho devia reflectir,  un senyor més aviat gran, se’m va acostà i amb veu greu em digué: “noia, això és una invasió”. Home, no serà tant li  vaig dir jo. I ell em replicà: “et dic que sí, que això és una invasió. Ja en tenim una de policia nosaltres. I mira el què van fer l’altre dia quan van detenir a tots aquells, semblaven els homes de Harrelson”. L’home estava realment empipat, però ben mirat una mica de raó si que tenia, sí. I llavors em van venir al cap moltes coses. Vaig  recordar que pel voltants del 20 de novembre del 1975, jo encara era molt jove aleshores,  a casa meva va arribar un sobre blanc, mecanografiat i sense remitent per tal de no despertar sospites. El sobre contenia un poema, “L’auca del gran merdós”, que en prou feines em van deixar llegir perquè ràpidament el van destruir , però que recordo perfectament que acabava així: “20 de novembre gloriós, s’ha acabat el gran merdós”. Jo no sabia ben bé què volia dir, i per resposta només vaig obtenir un tímid “que s’ha mort el Sisquet”.

I em vaig trobar preguntant-me a mi mateixa on havia anat a parar tot el sentiment catalanista d’aquells temps. Afortunadament però, el passat dia 20 de novembre, vaig tenir la sort i el privilegi d’esser convidada a l’actuació de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya a l’Auditori de Girona, on van interpretar Inoblidables en concert. La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya destil·la catalanitat pels quatre costats. Amb el suport i patrocini de l’empresa gironina Metalquimia, tant de bo aquesta sigui un referent i d’altres en  segueixin l’exemple, per segon any consecutiu i coincidint, potser per casualitat, amb una data tant gloriosa, duen a terme un concert de catalanitat pura. La Simfònica va interpretar magistralment 12 arranjaments, tots d’una qualitat i bellesa extraordinàries. L’última peça, la que van fer el bis, es titula precisament així, Catalanitat, i és un remix entre El cant de la senyera de Lluis Millet i L’emigrant d’Amadeu Vives, magníficament orquestrada pel meu oncle, Mon. Valentí Miserachs. Tothom es va esborronar, es van posar mols pels de punta i per uns instants, quan tothom estava dempeus i aplaudint es va poder respirar tot l’aire de la Catalanitat en tota la seva essència i profunditat.

Per si algú el vol sentir, aquest Inoblidables en concert de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, serà segurament el concert que TV3 emetrà per cap d’any. Espero i desitjo que us remogui l’esperit catalanista.